Fa uns anys, vaig poder compartir conversa durant uns pocs minuts amb un ciutadà magribí que vivia del que venia al mercat de les Glòries. El ciutadà, que habitava un soterrani infecte de Santa Coloma de Gramenet pel qual pagava una bona picossada, m’explicava que durant la setmana recollia dels contenidors i del carrer tot allò que li semblava que podia tenir sortida: des d’un model de televisió dels anys setanta fins a un quadre amb una partida de naixement que algú havia abandonat. Els aparells que podia els arreglava, tot i que no tenia coneixements d’electrònica ni de mecànica. Les jornades eren penoses i el sou era de misèria, però més valia allò que res. L’home vivia amb la seva dona i un parell de fills que bé havia d’alimentar, i no havia trobat cap feina: no tenia papers.
El meu pare, que va patir la gana de la postguerra i que més d’una vegada menjava el que ell en diu conill de teulada, sempre m’ha dit que la fam aguditza la imaginació. La necessitat d’alimentar-se és el que ha portat desenes de persones a improvisar el dimarts un mercat il·legal a sota del pont de l’autopista de Badalona. La mercaderia, la mateixa que es despatxava a les Glòries: elements reciclats de les escombraries de la societat més opulenta, que es venen a preus ridículs. I com que la misèria atrau misèria, centenars de persones de tampoc no gaires possibilitats s’acosten a aquesta mena de mercat del trasto, a la cacera d’una ganga de quarta generació.
La situació d’aquests venedors il·legals recorda molt els orígens dels actuals encants, on es ven una mica de tot, sobretot confecció. En aquell cas l’Ajuntament va optar per legalitzar una pràctica molt estesa a tota la ciutat, pràctica gairebé exclusiva de venedors d’ètnia gitana que, en aquelles èpoques, estaven en risc d’exclusió social i per als quals el mercat setmanal suposava una forma honrada de guanyar-se la vida. Els nous paradistes, nouvinguts, la majoria en situació d’exclusió social, no es poden integrar als vells mercats. No els hi acceptarien. També dins de la pobresa hi ha estatus, i els del mercat de l’autopista estan en el graó més baix. A més, els encants han acabat perdent les consideracions pejoratives, sobretot perquè els que s’hi guanyen la vida ho fan de manera legal, pagant els seus impostos, i els que no ho fan no duren gaire al mercat.
Els venedors del mercat de l’autopista són els pàries de la societat. No tenen res a perdre i alguna cosa, ni que sigui poca, a guanyar. La policia els comissa la mercaderia i s’emporta tones d’objectes escombraria, però la setmana següent ells hi tornen. La pressió policial no és la solució. Com a molt, el que s’aconseguirà és traslladar el problema, avui localitzat al barri del Remei a la frontera amb Sant Adrià, a un altre indret. Potser com que no ens farà mal als ulls pensarem que el problema està resolt, però no és això. Aquest és un problema social que reclama solucions des de l’àmbit dels serveis d’atenció a la persona i ni així les coses seran fàcils, no paga la pena enganyar-se. Que els podran facilitar un treball perquè surtin de la misèria? Que els legalitzaran la documentació? I amb els compradors, què farem? Potser ells també necessiten feina, o si són pensionistes, una pensió més alta. Els facilitaran feina? Els apujaran la pensió? Els problemes són tràgicament complexos i l’aterridor és que podem arribar fàcilment a la conclusió que no hi ha solucions possibles a curt o a mitjà termini, a excepció de traslladar el problema a un altre a partir de la pressió policial o d’una actuació urbanística més o menys radical que produeixi la migració del personal cap a d’altres contrades. I no podem oblidar que, segons resen les lleis del mercat, hi ha oferta perquè hi ha demanda. Qui posa el cascavell al gat?