El bloc d'Andreu Mas

Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes
coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a
conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l’aparició
espontània d’una forma de comunicació, que s’exerceix de manera
individual però també col·lectiva (l’exemple més recent és el de
Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l’Afganistan), que alguns
han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat,
els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel
d’elements actius, subvertint l’ordre establert d’emissor i receptor.

És
cert que aquest canvi de paradigma s’ha produït per les facilitats
comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la
classe periodistíca, amb els anys, s’ha acomodat. Cada cop es fa menys
periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans
han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les
notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a
propi el missatge emès per empreses i institucions– i s’ha menystingut
l’essència de la professió –contrastar la informació.

El
periodisme ha perdut capacitat d’interpretació –que és el que fa
realment valuós l’ofici– i, sobretot, capacitat d’exercir l’autocrítica i
de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que
porti el periodista a anar una mica més enllà d’allò que veu. Com a
conseqüència, i amb l’excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan
no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als
butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes.
Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els
ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a
la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l’opinió que no
pas la informació, l’unilateralisme que el contrast informatiu. El
principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la
credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les
empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la
veracitat del que publiquen. I per molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!