En un d’aquests dilemes existencials que sovint ens assalten, la gent de Badalona es pregunta què és allò que la identifica, en què es reconeix a si mateixa. Els referents de l’imaginari col·lectiu apareixen ràpidament: la platja, la Penya, el dimoni, la Badalona romana… Sense adonar-nos-en, però, Badalona s’ha anat col·locant en el mapa català per una circumstància allunyada de l’oci i la cultura: la medicina. La ciutat és un autèntic referent a l’exterior per moltes especialitats mèdiques a l’entorn de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, i especialment per la tasca del doctor Bonaventura Clotet i el seu equip al capdavant de la Fundació Irsi-Caixa en la lluita contra la sida. És important, però ha tingut menys rellevància pública, la tasca de la Unitat de Prevenció del Tabaquisme o la de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol, que s’ha convertit en un dels cinc centres de recerca espanyols que han obtingut la certificació de qualitat de l’Instituto de Salud Carlos III, l’organisme del Ministeri de Ciència i Innovació dedicat a la promoció de la recerca biomèdica a Espanya. Darrerament la ciutat ha estrenat, en el mateix recinte hospitalari, l’Institut de Medicina Predictiva i Personalitzada del Càncer, un centre de recerca biomèdica que ha de ser capdavanter a Catalunya i al conjunt de l’Estat. No es tracta només, però, de Can Ruti. En aquest espai de la Serralada de Marina hi ha una altra institució de primer ordre: l’Institut Guttman, un centre de referència per al tractament medicoquirúrgic i la rehabilitació integral de les persones amb lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o altres grans discapacitats d’origen neurològic. Com es pot comprovar, un gran potencial en molt poc espai.
Fa uns anys, l’Ajuntament de Badalona va encarregar un estudi, quan el regidor Lara era el responsable de Turisme, per establir un pla estratègic de promoció turística de la ciutat. Consultur, l’empresa que va entomar l’encàrrec, ja va assenyalar com a un dels grans potencials turístics de la ciutat, ni que pugui semblar una paradoxa, el que ells anomenaven «la muntanya sanitària». No n’anaven gens, d’errats. Apuntaven que la ciutat es podia convertir en receptora de malalts de tota mena que potser no necessitaven un ingrés hospitalari però havien d’estar-se a la ciutat per rebre tractament o perquè els completessin un diagnòstic; aquests visitants –anomenar-los turistes té un punt de crueltat– podrien aprofitar l’estada per esbargir-se a la ciutat i podien necessitar, a l’entorn de la serralada, alguns equipaments complementaris que els fessin més agradable el trànsit per la ciutat.
Més enllà de l’apunt estrictament turístic, també s’ha de valorar el desenvolupament paral·lel d’una indústria relacionada amb la tecnologia mèdica i la biomedicina, que podria tenir seu al municipi. A Badalona, de fet, ja tenim els laboratoris Menarini, una empresa de primera magnitud. Tenim, doncs, el potencial necessari per esdevenir un pol d’atracció de serveis mèdics –de fet, en molts aspectes ja ho som–, potser el que ara cal és recopilar tots aquests elements, ordenar-los i posar-hi elements d’estratègia, que podrien compartir-se amb algun dels municipis que tenim a tocar.
A vegades ens preguntem què tenim que projecti la nostra ciutat a l’exterior, i ens hem acabat creient la cançó que només hi ha uns jugadors en calça curta que porten el nom de la ciutat arreu. La investigació no depèn de la sort de la pilota, només dels recursos que s’hi inverteixen i de la constància dels investigadors i de les facilitats de què disposen, i els seus èxits tenen ressò internacional. Badalona pot posar-hi molt sense haver d’invertir-hi gaire. Tot és qüestió, un cop més, de creure-hi.