La mesura de donar un ajut de 2.500 euros per fill o la de subvencionar els lloguers dels joves han estat criticades per electoralistes, o per oportunistes, o per ineficaces, o per centralistes.
No s’han alçat gaire veus, en canvi, que afirmin que no són mesures d’esquerres. I és que ja ningú no és d’esquerres.
Si l’estat te diners per repartir, conseqüència d’un superàvit pressupostari, un partit d’esquerres hauria d’analitzar quines són les persones més necessitades i atenent a principis d’equitat i justícia redistributiva, repartir-lo entre elles.
Per tal de determinar-ho, els clàssics van inventar els impostos directes. És a dir, l’IRPF. Que una persona tingui de 21 a 30 anys no significa que estigui més necessitada. Pot ser que una de 40, o 50, o, molt més probablement, 70 pateixin més que un jove que ha de llogar un pis.
Tampoc tenir un fill implica per si mateix necessitar diners, com deia amb una ironia molt més fina del que semblava la portada del Jueves. Si el Borbó té un fill, tindrà dret als 2.500 euros famosos, i en canvi, una família que amb quatre fills adolescents amb els pares a l’atur es quedarà sense aquest ajut.
Per valorar la capacitat econòmica s’ha de veure, d’una banda, la renda de la persona física, i d’altra, el seu patrimoni. Només una valoració conjunta dels diferents elements personals pot donar lloc a una assignació justa dels recursos públics. Per mi, això és ser d’esquerres.
Els experts en màrqueting polític creuen que els electors es deixen seduïr per mesures simples i contundents, com el lliurament d’un xec, igual com els reis dels contes infantils llencen monedes al poble. La ignorància de l’elector els permet guanyar vots entre els beneficiats de la seva almoina (els joves, els pares novells) sense que els que, indirectament, es veuen perjudicats per aquesta mesura (els jubilats, els aturats, els malalts, els empresaris, els treballadors de mitjana edat… ) es queixin per la discriminació que pateixen.
Jo no tinc cap problema per votar Convergència en comptes d’Esquerra si crec que defensa millor els interessos de Catalunya. L’argument que Convergència és de dretes no em serveix: és veritat, però és que en realitat no hi ha cap partit d’esquerres.
La mort de la ideologia i el triomf del marqueting electoral porta a una societat conservadora on les desigualtats socials cada vegada són més patents: això de subvencionar els lloguers, ja s’ha dit, es traslladarà al preu del lloguer, totalment o parcial. I els propietaris, contents i feliços amb els simpàtics partits d’esquerres.
Que beneits que sóm els electors, ens ben mereixem els que ens passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt ben trobada la teva reflexió. És difícil de trobar comentaris com el teu, ja que es pot dir que tots plegats hem perdut ben bé el senderi guiats pels nostres polítics que han fet de quelcom tan potencialment bell i edificant, un xou grotesc i degradant. Aquesta política pretesament progressista la va definir molt breument Ramon Tremosa en comentar la pretensió del govern andalús de pagar el pis a tots els andalusos amb rendes inferiors a 3.000 €/mes: "Ara els mileuristes catalans pagaran el pis als trimileuristes andalusos".
Salut i endavant amb el blog.