Fins i tot el nostre estimat Avui va organitzar una enquesta perquè els seus lectors votessin si consideraven innocents o culpables els pares de la Madeleine. És que ens hem begut l’enteniment? Només que existeixi una remotíssima possibilitat que la criatura encara sigui viva o que hagi estat assassinada , els mitjans de comunicació i, sobretot, la gent ens hauriem d’abstenir a especular sobre una qüestió de la que no tenim totes les dades.
El pecat dels McCann és haver organitzat un circ mediàtic que ara se’ls ha tornat en contra, pel que es veu. Jo trobo perfectament ètic que s’aprofitin tan com puguin d’aquesta colla de voltors per un objectiu tan noble com recuperar una criatura perduda, i no seré jo qui els critiqui.
Dit això, vull comentar un fet objectiu, reconegut pels McCann, que em deixa astorat. Resulta que una parella amb una filla de tres anys i dos bessons de dos els deixen sols a l’habitació i se’n van a sopar.
A quina edat es pot deixar sola una criatura? Jo recordo perfectament el primer dia que vem deixar sols els nostres fills. Erem a un apartament a la platja, amb un jardí comunitari perfectament vallat, una piscina per criatures petites, i un munt de veïns al voltant, i la meva dona i jo ens vem quedar adormits a l’hora de la becaina. Els meus fills tenien 10, 6 i 5 anys. Ens vem despertar i no s’havia produït cap catàstrofe, i ens vem mirar somrients, dient que ja s’havien fet grans.
Una altra anècdota que recordo és un vespre que estavem a l’habitació i la meva dona s’havia mig adormit. Jo havia de dir-li alguna cosa important abans que s’adormís, i ella no em feia el més mínim cas. Em vaig posar a una punta de l’habitació i vaig dir amb una veu gairebé inaudible "Carinyo, el Roc s’ha tirat … un pet" i es va despertar de sobte. Quan es va adonar de la broma es partia de riure, però va ser molt significatiu, estava totalment clapada pel marit, però perfectament desperta pels seus fills.
Admetent la possibilitat que haguem estat uns babaus, estic convençut que criatures de l’edat d’aquests McCann corren perill soles, encara que sigui deu minuts. Potser sí que tots hem fet alguna vegada alguna irresponsabilitat, però, si més no, després de fer-la, almenys jo, he tingut remordiments de consciència.
M’ha fet la impressió que la societat anglesa no ho ha valorat de la mateixa forma. Potser els llatins sobreprotegim els nostres cadells, o potser és que els nòrdics són menys sentimentals i, per dir-ho clarament, no estimen tant els seus fills.
I una última cosa: a través de l’anàlisi dels cabells, pot saber-se que aquesta nena rebia somnífers? No m’ho puc creure…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si és que avui veig el món negre però a mi em sembla que moltes parelles actualment tenen els fills com un element més del seu currículum. Vindria a ser una cosa com "Joan, 33 anys, Director de Tal i Pasqual, amb un cotxe caríssim però ecològic, ¿feliçment? casat i amb dos fills". És una fita més.
I, evidentment, amb una filosofia de vida així, és difícil que se’ls estimin gaire, els fills. Com a mínim no en la manera tradicional d’estimar. Com que ara sóm post-moderns, la tradició no es porta…