Una idea força estesa pel sud de les espanyes és que a Catalunya l’han fet gran els immigrants. Que els diners catalans van despoblar els seus camps, van comprar les voluntats dels andalusos i extremenys, i que vem aprofitar-nos d’ells per enriquir-nos encara més. Si fa no fa, és el que va dir no fa gaire el popularíssim culé Rodríguez Ibarra.
Una visió no gaire menys equivocada és que Catalunya va acollir els immigrants amb els braços oberts i que haurien d’estar agraïts perquè vem permetre’ls prosperar a la nostra terra. En realitat la voluntat col.lectiva dels catalans no va tenir res a veure amb l’acollida dels forasters, perquè vivíem en un règim que no ens reconeixia cap poder polític. O, dit amb altres paraules, que els vem acollir perquè no teníem més remei, ningú no ens ho va preguntar.
Com totes les coses que funcionen, els moviments migratoris es donen per la confluència d’interessos entre els territoris emissor i receptor. Això és el que passa amb la immigració actual. Espanya hi guanya perquè la seva economia millora, els immigrants hi guanyen perquè es llauren un futur.
Respecte a si l’economia va bé perquè venen immigrants o si, a l’inrevés, venen immigrants perquè l’economia va bé, (o si va ser abans l’ou o la gallina), són dos fenòmens que s’alimenten mútuament.
Per tant, la immigració no crea deutes pendents. Els immigrants estan interessant en venir i la terra d’acollida està interessada en rebre’n. Com en una transacció comercial.
Per aquest motiu, tot i ser conscients que la immigració farà el país més pròsper, hauriem de posar condicions a l’arribada de forans, perquè les taxes econòmiques no ho son tot. Tenim un patrimoni cultural molt malmès pel que val la pena lluitar, que consisteix, sobretot, una llengua pròpia.
I els que no estiguin disposats a aprendre-la, que se’n tornin a casa seva, i que en vinguin de nous que vulguin integrar-se
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!