La situació econòmica d?Espanya, encara que sembli estrany, és òptima, si més no des del punt de vista macroeconòmic. La taxa de creixement es molt més elevada que els països del nostre entorn econòmic (França, Itàlia o Alemanya, també a la zona euro, creixen molt menys) i els indicadors de benestar ens acosten cada cop més als dels estats capdavanters d?Europa. Aquesta realitat conviu amb l?evidència que els factors determinants del creixement ? recerca, innovació, educació, productivitat ? van a la deriva. L?explicació que es sol donar és que Espanya ha crescut gràcies a la construcció i la cultura del totxo que, al seu tomb, s?alimenten de la imparable pujada dels preus. Si aquesta explicació fos correcta, cal parlar, d?un autèntic miracle, perquè a través d?un mecanisme que òbviament, no ve propiciat des dels poders públics (l?augment de preus immobiliaris), s’ha asolit un efecte econòmic d’allò més interessant.
Algun economista en actiu sabria explicar perquè Espanya funciona tan bé si tot es fa fatal i els governants són uns ineptes?
Jo tinc una modesta teoria que brindo als pacients lectors d?aquest bloc. Espanya funciona bé per un error involuntari que van cometre els governants que, sense saber-ho, va posar en marxa un mecanisme d?una potència que ningú no havia sospitat.
Per raons bàsicament geogràfiques, Espanya és la porta d?entrada a Europa de dos continents exportadors de ma d?obra: Sud-amèrica i Àfrica. En un moment determinat, els governants, alarmats per la gran quantitat d?immigrants il.legals que la ineptitud de la policia i la ineficàcia de les lleis i dels jutges no aconseguia controlar, van tenir la pensada de fer tabula rasa i donar permís de residència als que portessin un cert temps radicats al país. Per comptes de desanimar els potencials immigrants futurs, aquesta regularització encara en va engrescar-los, perquè els governants dels països que funcionen bé (França, Regne Unit, etc.) tenen compromisos electorals d?aturar l?entrada d?immigrants, i en canvi els espanyols semblava que no es queixaven gaire. Així, una mesura que havia de frenar la immigració, va provocar l’efecte de contrari i els immigrants van convencer-es’s que els governants espanyols, si se?ls pressionava prou, tornarien a cedir, perquè l?elector estava encara als núvols pel que fa als problemes de l?entrada d?estrangers.
Van tenir raó. Després de la primera regularització en va venir una segona. La cosa era tan absurda que quan un immigrant arribava al país il.legalment, s?anava a inscriure a un registre públic (el padró municipal) i a partir d?aquell moment tenia dret a assistència sanitària gratuïta, a banda de molts altres avantatges socials, com per exemple, escolarització també gratuïta pels seus fills, que fins i tot disposaven d?aules d?acollida. El desconcert de l?immigrant era notable perquè, amb bon criteri, pensava que si la policia decidia fer una batuda per detectar els immigrants il.legals només hauria d?acostar-se per l?oficina d?empadronament i obtenir el nom i l?adreça de tots ells, però, sorprenentment, els policies no trobaven mai temps per acostar-s?hi.
Van anar caient més i més regularitzacions. La cosa era tan surrealista que per demostrar que feia més de sis mesos que s?estava il.legalment al territori i així poder obtenir la residència, el més còmode era ensenyar una ordre d?expulsió expedida per la pròpia autoritat, i manifestar que s?havia incomplert. El premi per aquesta actitud (que jo diria que és il.legal, però, vaja, potser estic equivocat) era la targeta de residència.
Perquè els nostres governants no van prendre mesures contundents i dràstiques que desanimessin als incomplidors futurs? Una teoria és que tot plegat respon a una elaborada estratègia per aconseguir els objectius que finalment s?han assolit. No ho descartem, és clar, però és més plausible que calculessin que les mesures que els personatges tipus Toni Blair o Gerhard Schroeder (tots dos socialistes, per cert) havien implantat fossin considerades pels espanyols massa fatxes i els fessin perdre vots. Així és que els governants espanyols no sabien què fer. I mentrestant, au, tots cap endins, que entre tots ho farem tot.
Un cop aquí, és clar, els immigrants gasten escoles i hospitals, com tots plegats, però, a més, treballen, cotitzen i paguen impostos, i l?efecte net és àmpliament positiu. D?altra banda, l?augment de la demanda te un efecte multiplicador que els economistes coneixen molt bé.
Aquest Nadal, quan esteu asseguts el dinar familiar, feu la prova. Compteu quants membres de la vostra família estan actius i quants estudien, cobren pensions, estan jubilats o cobrant l?atur o simplement no tenen a bé treballar, i compareu-los amb el nombre dels que penquen. I, d?altra banda, penseu en els catorze que viuen en un pis pastera de 70 metres quadrats i imagineu els resultats que donarien.
La immigració produeix un efecte molt beneficiós en l’economia en conjunt, cosa que no significa que beneficiï a tots i cadascun dels seus ciutadans, ni tan sols a la majoria.
M’agradaria pensar el següent: si Catalunya fos independent, tindria uns governats savis i previsors que en una situació com la que va donar-se fa set o vuit anys, haguessin sabut que s’acostava una marea migratòria i haguessin enviat ambaixades a països potencialment exportadors per explicar-los que aquí tothom és benvingut si be amb ganes de treballar i d’integrar-se, i que integrar-se no és només anar a collir bolets i menjar pa amb tomàquet sinó parlar un idioma estrany que és la nostra principal singularitat.
Bé, potser és una bestiesa, però la única cosa segura és que els espanyols només van fer poca-soltades … encara que al final els sortís bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo aquesta equació de què immigració implica creixement econòmic no me la crec gaire. El creixement econòmic espanyol l’entenc com un simple moviment especulatiu, al marge de les dades macroeconòmiques ens caldria comparar com estem a nivell industrial i tecnològic respecte fa 15 anys, la resposta és evident, en aquests sectors hem perdut pes econòmic, en lloc de convergir cap als països avançats estructuralment ho fem cap a països en vies de desenvolupament, amb una economia submergida creixent i invertint en el turisme com únic model de creixement econòmic (el que vull dir és que seguim el model tailandès en lloc del finlandès). Respecte a la immigració, personalment et puc dir que la majoria dels immigrants que conec continuen treballant sense papers, una part culpa de la cobdícia de l’empresari (o senyora que contracta la minyona), i per una altra banda hi ha un sector immigrant que es munten negocis propis que els surten rodons ja que cobraran una bona part (o tota) en negre i ningú els empiperà per la il·legalitat. Per altra banda tenim els que tenen facilitat per regularitzar la situació (pagant Sant Pere canta), en general és una classe mitja que no es diferencia gaire de nosaltres, és a dir, no treballarà a no ser que li ofereixin una bona feina i tractaran d’aconseguir xuclar el màxim de l’estat del benestar. Ni uns ni altres no cotitzaran a la seguretat social i en canvi s’ha de pagar protecció social a tothom. El sistema no funciona, només cal que et passegis per qualsevol ambulatori o hospital i veuràs que la situació és caòtica. Quan comentes l’experiment del dinar familiar, jo et propossaria un experiment similar, ves a un ambulatori del CatSalut i mira de fer el recompte de quantes persones de les que estan esperant paguen, han pagat, o pagaran mai impostos.
Primer felicitar-te (un cop més): el post (com s’escriu en català?) politicament incorrecte però amb molts elements per a la reflexió. Sempre es bo que ens preguntem perquè pensem el que pensem i la immigració és un tema que es presta fàcilment a dogmatismes (d’"esquerra" i de "dreta").
Però (i sempre hi ha un però) resulta que l’economia (la macro, com diuen les companyes que estudies Econòmiques) va genial pels mateixos motius pels quals la economia a escala domèstica s’està tornant impossible; els trens no funcionen; la universitat pública té un dèficit acollonant… el balanç de la ineptitut no sé si és positiu. Empat tècnic?
I per acabar… on ens comptem els que treballem i estudiem? per comentar-ho el diumenge en el dinar familiar!
I no ho sé si uns Països Catalans independents ho haguesin fet millor. I m’espanta.