Els mitjans de comunicació van plens de la notícia d’una agressió racista al metro gravada en vídeo. Crida l’atenció, d’una banda, la gratuïtat de l’acció, però sobretot la indiferència d’un solitari espectador que sense inmutar-se contempla l’escena amb els auriculars del mp3 posats, i gira la cara, gairebé avorrit. Els mitjans de comunicació s’escandalitzen de la conducta de l’espectador.
Analitzem la situació de l’espectador: és un noi jove, probablement no gaire corpulent, que viatja en un vagó on hi van dues persones més, l’agressor i la víctima. L’agressió (cops, pessigada al pit de la noia, puntada de peu) no és especialment violenta, perquè ella no resulta ferida ni contusionada. Aparentment, l’acció per a la víctima és més humiliant que dolorosa. L’agressor és un tipus fort i agressiu.
Si analitzem la situació des de la més pura racionalitat, el més assenyat és que l’espectador s’abstingui d’intervenir. La noia no va resultar ferida. Si l’espectador s’hagués encarat a l’agressor, corria el risc, gens remot, de ser víctima d’una agressió molt més violenta. En aquell context, no és difícil de creure que el tipus anés armat, o que fos un delinqüent comú, i que si algú se li encarava les conseqüències podien ser pitjors, fins i tot per la noia.
Jo, quan era un nen, somniava ser Robin Hood, o Ivanhoe, que anaven alliberant formoses princeses de les urpes de malvats sheriffs de Sherwood, i bandits diversos i suposo que per això no hagués pogut quedar indiferent a una agressió com aquesta. No dic que reunís el valor necessari per enfrontar-me a un tipus que depen com pot matar-te, perquè fins que no t’hi trobes no pots dir-ho, però tots els arguments racionals del mon no m’haguessin consolat de la meva covardia en cas de quedar-me indiferent. Un home com cal no permet que devant seu s’humiliïn els febles o les dames indefenses (ja sé que sona masclista, però no pretenc ser políticament correcte sinó descriure un sentiment), surt sempre en defensa dels oprimits i els necessitats.
Però la societat necessita una mica de idealisme, necessita principis, necessita cohesió, necessita capital social. Potser aquell noi no tenia valor per encarar-se a l’agressor, però podia fer sonar l’alarma del metro, o seguir l’agressor i trucar pel mòbil, o presentar una denúncia a la comisaria o, simplement, acompanyar la noia agredida a casa seva.
Fukuyama diu que hi ha societats que, partint d’una situació similar a la resta, progressen més perquè els seus membres fan funcions per les que no obtenen un benefici directe, però a les que es senten obligats pel sentiment de pertànyer-hi. Per exemple, un botiguer que veu que uns nanos fan bretolades pel carrer avisa als pares. Si no ho fa, cal posar un vigilant al carrer. Quan els membres de la societat es fan responsables de tasques col.lectives, la societat progressa millor. El que passa a les imatges del metro és conseqüència de la falta de capital social.
Avui dia no cal ser gaire valent per ajudar els necessitats. Un vespre, anava amb cotxe amb els meus fills, que no devien tenir més de set anys, i vaig veure un home que s’arrossegava pel carrer. S’aixecava, caminava unes passes i tornava a desplomar-se. Vaig aturar-me de seguida per acostar-m’hi però vaig pensar que no havia de deixar els meus fills sols, perquè es sentien crits i la cosa no pintava gaire bé. Vaig tornar a pujar al cotxe, vaig allunyar-me uns metres i vaig trucar amb el mòbil a la policia. En menys de tres minuts va venir un cotxe.
I una pregunta per acabar. Imaginem-nos que l’espectador era el nostre fill. Què li haguessim aconsellat, amb el cor a la ma? Que s’encarés a l’agressor posant en risc la seva vida? O que fes com si res?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!