El Maragall, la veritat, fa riure. Ha tingut un munt d?oportunitats per plegar. Un dia va dir a la premsa que volia canviar el govern i els barbamecs del Zaragoza i l?Iceta li van prohibir i va haver de plegar veles. Poc després el ZP, un noiet que ell va posar al capdavant del PSOE perquè pensava que en faria el que voldria, el va fer plegar per posar un tipus com el Montilla, per qui el Maragall té un íntim despreci intel.lectual, i ell no només va procurar fer bona cara, sinó que li va donar tot el recolzament a la campanya electoral. Al Maragall del Polònia l?humilien menys que al de debò. El de debò no fa mai un cop de porta i plega, és l?ase dels cops
I un bon dia, quan ningú no s?ho espera, se?n va a un programa humorístic presentat per un que fa segles que no fa periodisme d?informació, i diu que ja no és del partit, ?perquè no paga la quota?.
La veritat és que és un personatge entranyable. Encara el recordo dient que l?Estatut quedaria com una gran fita de les generacions futures i, un any després, canviant d?opinió i dient que va ser un error, com si no hi hagués tingut res a veure
No sé si era un borratxo, com deien (encara hi ha un munt de funcionaris de l?Ajuntament que juren haver-lo vist beure com una esponja), o si encara ho és, o si l?èxit dels Jocs Olímpics el va trastocar. Funcionaris de la Generalitat molt propers a ell m?han dit que no es mirava ni un paper i que li passa sovint que no se?n recorda del que ha dit el dia anterior i es contradeia ell mateix sense ser-ne conscient.
Suposo que a Catalunya ens fa falta algú així. Algú que impulsi un estatut disparatat que després de ser esporgat i retallat per tot arreu arribi al Constitucional i se?l carreguin, per poder sacsejar les consciències dels catalans per convènce?ns que l?únic camí és la independència.
Ànim, president, que en aquest país el que sobra és seny, i falta rauxa. Perquè després diguin que els catalans som sonsos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi riure no me’n fa, en Maragall (per riure, el Queco). Del que és capaç en Maragall és de generar il·lusió, de crear projecte, encara que acabi sent un desastre.
I estic completament d’acord: només demostran que Espanya és una broma pesada avançarem.