Un dia vaig inventar-me un personatge que destacava per la seva ingenuitat i credulitat i vaig batejar-lo Amadeu Casucreu. A mi em fa gràcia, aquest nom, i quan vaig començar amb aquest bloc, com que no volia posar el meu nom real, vaig utilitzar-lo com a pseudònim, i així s’ha quedat.
Després he anat explicant diversos episodis de la seva tragicomèdia que, resumida en quatre paraules, és ben poc original: es tracta d’un tipus a qui la seva dona abandona, i s’ho pren a la tremenda.
Ja fa gairebé un any vaig apuntar diversos finals possibles de la seva graciosa història. Podia canviar de vida, fer-se motero, o hare chrisna, o monjo de Montserrat. També podia planejar i executar un crim perfecte en la persona de l’abandonadora. O iniciar un llarg camí de sofriment, esperant fins a la mort, com un personatge de García Márquez, el retorn de la seva estimada.
De moment, l’Amadeu ha menat una ferrenya defensa de la família en la que creia, un camí amb llàgrimes i riures, mogut per una fe absurda en institucions caduques i superades.
Caldria començar a imaginar un final digne de la seva trajectòria, que el deixés retratat com el beneit que és, i aquí és on em trobo en aquest moment.
Per alguna raó inexplicable, només em sé imaginar una continuació ben poc escaient, que és la següent: l’Amadeu coneix una dona intel.ligent, dolça, bonica i molt interessant i pensa que estaria bé veure-la una altra vegada. I ella el troba no del tot desagradable, i queden en tornar-se a veure. I la següent trobada és millor que l’anterior, i després hi ha una tercera, i una quarta, i darrera moltes més, i després van ser feliços i van menjar anissos.
Aquest final és una bestiesa, és clar, que no s’adiu gens amb el tarannà torturat i dramàtic de l’Amadeu Casucreu, però per alguna raó no sé imaginar-me’n cap més, m’he ben assecat, confesso el meu fracàs.
Així és que ho deixaré córrer, ja no puc continuar amb la història de l’Amadeu i els seus cocodrils. Potser és l’hora de tancar el bloc, i acomiadar-me amb elegància, però de moment, em limitaré a esborrar tots els posts de la sèrie del cocodril que, pel que es veu al comptador de Can Vilaweb, són els que més lectors tenen (dels meus, és clar). No sé si decebré algú que esperava que continués fabulant amb aquesta història tan poc orignal. Si és així, vagin per endavant les meves disculpes, jo mateix m’acuso de falta d’imaginació, i d’estar estúpidament influït per els finals made in Hollywood, però no hi puc fer més. Em deixo seduir per la fantasia de l’amor romàntic que truca a la porta del perdedor compulsiu, i pel somni d’una nit d’estiu dormint al costat d’una persona a la que els deus van concedir tots els dons que la fan digna d’un amor arravatat.
I després, surten els títols de crèdit sobre un paisatge fresc i blau, i la gent s’aixeca i estira les cames i en pocs minuts ja pensar en on anar a sopar…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot blocaire te la sensació en algun moment que acaba un cicle ( i qui no, és poc conscient o pedant). T’he llegit des del principi, i la persona que fa d’Amadeu potser sí que necessita una pausa, però quan vaig escriure allò dels "amics de bloc" -un dels posts mes llegits, segons estadisticas made in vilaweb- pansava també amb en Casucreu -casum l’olla- de manera que espero que no sigui un adéu definitiu. Les vies seguiran obertes.
A mi sempre m’han agradat els finals feliços. Deu ser per la no del tot oblidada influencia de Disney. O perquè, per deprimir-me, miro el telenotícies i m’estalvio els més de 6 euros que costa el cinema. (Vés, un que és estudiant).
Tot hi això, potser no cal tancar el bloc, simplement canviar de conte. O escriure unes memòries un epíleg o una seqüela, que als creatius en crisi de Hollywood els tira molt, això.
Esperant que no sigui un adéu per sempre!