Alfons Escoda

Vaig quedar-me a Arenys fins al final. Vaig quedar-me per escoltar en directe el resultat, vibrant, del recompte i la declaració que se´n va fer. Va ser emocionant. Però el més emocionant ha estat la reflexió posterior. I la certesa que aquest país ha canviat, i hem de continuar treballant per que avanci més.

Estant a Arenys, recordàvem amb la Maria, un cap de setmana que hi vam passar fa molts anys, potser 30, en una festa on hi actuava la Orquestrina Galana. Nosaltres teníem 16 o 17 anys. Crec que deuria actuar al mateix lloc de la riera on diumenge es celebrava la consulta. Fa trenta anys nosaltres érem tant independentistes com ara. Portàvem pins amb l´estelada i motxilles que dèien Països Catalans. Però sabíem, també, que la nostra opció era minoritària.
Diumenge a Arenys no érem minoria. És cert que, malauradament, els qui optarien legítimament pel “No” no hi van anar, i això va fer baixar el nivell de participació. Però els qui hi van anar, i van optar tots pel “Sí”, éren d´un espectre social amplíssim. Gent gran i gent jove. Gent de tota opció política, més conservadors i més progressistes, empresaris, botiguers  o treballadors, catalans nascuts a Catalunya o nascuts a Gàmbia. L´opció per l´estat propi, avui no fa por, i és un anhel molt àmpliament compartit. Avui, són utòpics, els qui confien en el possible encaix a Espanya.
Aquest canvi trascendental és motiu d´esperança. El moviment que s´ha visualitzat a Arenys neix de la base de la societat, neix de la pròpia gent i les seves entitats. Els partits polítics han -hem- d´estar molt atents a aquests canvis de la centralitat, i ser capaços d´acompanyar la societat catalana en aquest nou camí que molt clarament comencem a emprendre. Sóc optimista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!