L'Aleix a ca la Toca

Una
bona part del país viurà tot avui pendent del Barça. La final de la
Champions a París ja és un somni col·lectiu que, si acaba bé, portarà
anit i demà una autèntica borratxera d’alegria i de passió, bona, sana,
fantàstica. És estrany, però és així. Personalment, crec que és bo. És
bo tenir passió i expressar-la. És bo gaudir i celebrar. És bo
sentir-se orgullós de ser un més amb els altres, agermanat per uns
colors.

Hi ha equips de futbol que arriben a ser més que un club. El Boca,
per exemple, tot i que costa de saber-ne el perquè. O el vell Ajax,
representant de la resistència jueva als nazis. O el Celtic escocès,
evidentment. Aquest és, per moltes raons, l’equip del món que més
s’assembla al Barça (i ara encara més, amb dues afeccions que adoren
Larsson). I quan un club de futbol és capaç de ser com tots aquests,
com el Barça, aleshores els seus seguidors poden sentir-se afortunats.
Perquè, al plaer del joc, s’hi uneix la força de la comunitat, la
tremolor que suscita l’emoció col·lectiva, les pessigolles de la
victòria o la fidelitat als colors.

Avui, a l’Stade de France, hi jugarem tots, emperò. N’hi haurà onze
o dotze o tretze que jugaran al camp, sobre la gespa, però hi haurà la
força i el delit de milions de persones que, simplement, volem gaudir
d’una alegria que se’ns ha resistit massa. Només és futbol, sí. Però
ens agradaria tant de celebrar-ho plegats a dos quarts d’onze del
vespre…