Per parlar d’aquest tema, d’entrada, m’encomano a aquest escrit del Jordi Martí al seu blog i a d’altres que ha escrit el Toni Cucarella en el seu.
La veritat, crec que és un fet indiscutible, perquè sempre ho hem vist així, que els rics tenen fama de mala gent i de lladres perquè s’ho han guanyat a pols. Vull dir que tothom qui sigui ric sigui un lladre o una mala persona? No, em guardaria prou. Però la proporció de mala gent, lladres, aprofitats, sense escrúpols…, entre el rics és infinitament superior que entre els pobres, sobretot com més anem que més pobres hi haurà. A banda del fet que qui neix ric ho té fàcil per ser bo i qui neix pobre ho té fàcil per ser dolent, i en canvi les dades ogjectives són ben bé al revés. Només falta afegir aquells que naixent pobres o senzillets acaben traint la classe i esdevenen rics. Aquests pla! És allò dels conversos…
(Continua)
També havíem sabut sempre -ara és un temps en què ningú sap res o no
se’n recorda!- que a les presons s’acabaven tancant els pobres que
prenien coses als rics. Igual com els que vénen en pasteres, etcètera…
La força d’aquella gent que lluità per la llibertats i la justícia
-comunistes, anarquistes…- entre els anys 1934 i 1939, i els que
aguantaren després amb el Franquisme, venia del sentit d’igualtat que
impregnava la societat i la voluntat d’acabar amb els privilegis. Avui,
els rics continuen manant -la democràcia ho té això, manté els rics i
fa rics els que viuen dels altres, com ara els polítics-, els
desequilibris hi són i les injustícies també. I amb això de la crisi…
El cas del robaire Millet i els seus seqüaços és un episodi més de tota
aquesta història. A ell el reverenciaven, ara el respecten, no el
porten a la presó i va fent. Diu que col·labora amb la justícia i se’l
veu penedit. Per això, la Generalitat catalunyesa es preocupa per la
Creu de Sant Jordi que li va donar -una creu que no té cap prestigi, i
que la té tot déu-, i el jutge li treu el passaport -sabeu si encara
serveix per alguna cosa?-. El seu cas no genera alarma social ni és
motiu de controvèrsia, diuen.
Molta gent es queixa, sobretot els botiguers, de la sensació
d’inseguretat que es viu per la presència de gent que roba pels carrers
a les ciutats. I es demana mà dura. Al lladre Millet se l’anomena
senyor i se li respecta la presumpció d’innocència -però no havia
cantat el “pàharu”?. La clau és robar a gran escala i a més ajudar els
amics: polítics, mitjans, partits, grups econòmics… Realment
fantàstic. I algú encara es creu aquests polítics i aquest sistema?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!