L'Aleix a ca la Toca

Com que el tema del paper informatiu ha estat sempre una dèria que he tingut, quan vaig a qualsevol lloc allunyat de casa meva acostumo a interessar-me pels mitjans escrits en paper que hi hagi en l’indret corresponent. Així, he adquirit moltíssimes capçaleres de premsa local o comarcal arreu del país, algunes de les quals encara conservo. Sempre m’ha semblat molt interessant la premsa de proximitat i la premsa escrita en paper, al nivell que sigui: empresa, entitat, barri, sindicat, moviment social, poble, ciutat, comarca, mancomunitat…
Aquest fet m’ha portat a intentar conèixer els mitjans que es fan a llocs i països diferents del meu, com ara la premsa provincial o regional/ d’autonomia que es fa arreu de l’Estat espanyol o francès. I sempre havia pensat que era un model potser molt útil i potser algun de ben fet, però que responia a una manera d’entendre i organitzar l’Estat. I sempre havia pensat que a casa nostra calia una altra mena de premsa. L’AVUI i el Punt no han tingut potser el projecte concretat però podien ser vies per aconseguir-ho -el cas Comit en va ser un intent més-, ara ja no pot ser.
A casa nostra, quan algun mitjà d’aquests ha mantingut un plantejament, més formal que real, però l’ha mantingut, de fer algun pas en la línia de garantir un marc nacional complet en la comunicació, ha acabat fent la fi del cagalàstics. L’AVUI va néixer sense fer una aposta atrevida però apuntant-hi voluntats i EL PUNT semblava el germà un xic més conseqüent, amb intents fins i tot d’edicions territorials en el conjunt del país. Finalment, ara que sembla que governen els més propers al Punt, i que aquests es queden l’AVUI, ara tot s’acaba. I amb aquest final, s’acaba la premsa diària amb picades d’ullet nacionals, i esdevenim normals en el concert de les autonomies espanyoles -i no diguem de la realitat respecte de l’Estat francès!-. Si avui ens n’anem a Santander, a Sevilla, a Segovia, a Teruel, a Melilla o a Barcelona, a València o a Eivissa, trobarem el mateix: premsa provincial o regional /d’autonomia i prou, en l’àmbit específic, i “nacional espanyola”. Per tant, els interessos polítics i estatals han trobat la coincidència. S’ha acabat la “ingerència” en afers d’altres comunitats autònomes, s’ha acabat “ficar-se” a casa dels altres. Amb l’excusa dels interessos empresarials, El Punt i l’Avui han acabat de fer quadrar el cercle.
A l’Estat espanyol, avui, en paper, hi ha premsa diària d’àmbit administratiu espanyol -província i comunitat autònoma: Las Provincias, La Vanguardia, Avui, Diari de Mallorca, El Adelantado, El Punt, Alerta o Notícias de Álava- i d’àmbit “nacional” espanyol: El País, El Mundo, Público, La Razón, ABC. Només Gara i Berria trenquen aquests marcs a Euskal Herria, fent diaris nacionals, de país.
Avui, qualsevol turista pot arribar als Països Catalans i comprar premsa en clau espanyola, tot i que pugui sobtar-li que algun encara s’escrigui en català. Hem esdevingut normals. El catalunyisme ha fet un nou servei a l’estat, com fa des de…, amb posades en escena més o menys agosarades, allò d’ofrenar noves glòries a Espanya.
En el dia a dia, el país en premsa en paper ja no hi és. En l’àmbit televisiu, gairebé tampoc. En ràdio, què direm! Ens queda Vilaweb. Però un país d’onze milions d’habitants, en el cor del món ric, al sud d’Europa, costaner a la Mediterrània, amb una llengua pròpia, pot existir sense mitjans de comunicació nacionals? Jo crec que no. Algun polític s’ho planteja seriosament i prioritària? Segur que no.
P.S.: Quan parlem de mitjans nacionals no podem fer referència als que diuen que són nacionals, sinó als que fan del mitjà una eina o un producte en clau de país, que són dues coses absolutament diferents.