L'Aleix a ca la Toca

Milers i milers de persones, del barri, dels barris propers, de la ciutat, de la comarca, del país… Molts milers de persones i encara més milers, milions, de batecs que ompliren l’esclatant matí de diumenge passat el carrer de la Reina i els encontorns del mercat del Cabanyal per dir alt, clar i ferm, Salvem el Cabanyal!
La sensació anterior a la manifestació era de moguda important, però el resultat i la sensació posterior, adobada intensament al llarg del matí, era de gran victòria. El Cabanyal retronava de crits, cants, passes, sons de dolçaina o de tabal, o del xiulet de la brisa en fregar les canyes verdes amb la vela llatina que ens guiaven el camí i la memòria.

(Continua)
El carrer de la Reina, des del primer cop que el vaig recórrer, ja fa una colla d’anys, m’ha semblat un autèntic monument. Viu, actiu, romàntic, rememorador i lligat al terreny, a la platja, d’aquest ja vell Poble nou de la Mar. Llavors era un bullir de neguits i il·lusions, i l’esperança de les primeres sentències favorables. Avui, malgrat el desgast del barri i la seva gent, el carrer de la Reina segueix dempeus, segueix atractiu, i si la il·lusió descansa, no ho fa la convicció i l’esperança. I es mostra referencial per a la resta de les cases, dels taulells, de les ecletxes que miren a mar, de la Setmana santa marinera i de les falles escampades pels carrers.
I diumenge passat, malgrat els pesats portapancartes i algun desinflaànimes d’oracions retòriques i tronades, el Cabanyal tornà a obrir les portes per a donar la benvinguda al futur. Al futur immediat de la recuperació, de la rehabilitació, de donar continuïtat a un lloc on fa de bon viure només per ser com és.
Diuen que els primers canvis al barri els produí la tendència de la gent benestant de la ciutat de València a cercar un lloc d’oci i descans vora el mar, fet que canvià la fesomia de la zona per començar a construir alqueries de senyors. Avui, els “senyors i la senyora” de la ciutat no saben d’on vénen ni han descobert que precisament, el Cabanyal, ja és, com fa algun segle, la porta, el pati, el passeig, el recer vora mar de la seva ciutat, i que les avingudes per obrir la ciutat al mar són mentides podrides perquè el mar, la ciutat, els barris i la gent els importen una merda. No es tracta d’acostar la ciutat al mar, es tracta de clavar una nova navallada al cor de la identitat del país, i per fer-ho recorren al que sigui: potenciar el tràfic de drogues a la zona, la degradació de les vivendes, l’aflorament del clavegueram, la molèstia al veïnat, l’oblit de la història, la pèrdua de la llengua i la cultura popular, la manipulació dels mitjans, el control i la compra de les consciències…, el que convingui. El Cabanyal és un dels barris mariners més bonics del país -sinó el més bonic!-, tenint en compte que parlem d’un barri d’importants dimensions en una de les capitals de la nació. Però és també un barri carregat d’història del país, d’una història que s’escriu en la memòria però, i gràcies sobretot a Salvem el Cabanyal!, que també s’escriu en el present. I és que 11 anys de lluita amb tot el que hauria d’estar al servei de la gent en contra, té un gran mèrit, i ara ha de ser el moment de recollir fruits, malgrat els interessos miserables dels polítics professionals.
Diumenge, milers de persones, milers de voluntats, milers de ràbies i esperances van passar a donar fe de la història que es fa cada dia. Una part important de la gent del barri va ser present en aquesta certificació, al carrer portant pancartes o canyes o…, i als balcons -inoblidable la imatge d’una veïna d’avançada edat, asseguda al balcó, amb l’enganxina de la jornada al pit, saludant i plorant d’emoció i esperança.
Al Cabanyal hi ha una manera d’entendre el país, la ciutat, l’urbanisme, la col·lectivitat, una mena de ruralitat urbana del tot necessària. Al Cabanyal hi ha el mirall on es reflecteixen les mirades dels qui creuen en el futur i dels qui han après a manar abans de ser persones.
El Cabanyal, com tot, és un tema del barri i és un tema del país. Per això diem que el volem viu i sencer. I el tindrem!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!