L'Aleix a ca la Toca

Hi ha un altre aspecte del que dius que em sembla que té relació també amb la manca d’autoestima i orgull dels catalans. Els catalans sí que tenim un Principat, el d’Andorra. L’únic Estat català del món, amb representació a les Nacions Unides. I formalment és un Principat que, per falta d’un, té dos coprínceps. N’hauríem d’estar orgullosos, perquè això rebat dues coses: 1) que no hi ha cap Estat català al món (mentida, en tenim un, petitet, però hi és i l’hauríem de reivindicar amb orgull i utilitzar molt més per a la nostra projeccció internacional (Pompeu Fabra ho tenia tan clar que, estant exiliat, va anar a Andorra a fer en català el seu testament). 2) que els estats petits no tenen viabilitat (quan el problema no és si un Estat és petit o gran sinó si els ciutadans que viuen en un determinat territori i es consideren comunitat nacional diferent volen tenir o no un Estat propi independent, allò que en diem dret a l’autodeterminació). Jo, quan feia feines de secretariat de redacció a “El Triangle” i algun redactor parlava del Principat referint-se a Catalunya, sempre li preguntava: quin Principat, el d’Andorra? Darrerament, acostumo a utilitzar un terme antic però que em serveix per evitar ambigüitats: parlo de la Catalunya estricta, quan vull diferenciar-la de la resta dels Països Catalans. Esclar que, si parlem en termes estrictament polítics hauríem de dir el territori català amnistrat per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, si és això el que volem dir, perquè la Franja administrada pel l’Aragó jo la considero també Catalunya així com la Catalunya del Nord sota sobirania francesa.
D’altra banda, compte amb menysprear la independència d’Andorra, perquè –segons explica Eugeni Casanova al su llibre sobre l’art religiós de la Franja– Juan Carlos de Borbón li va dir al copríncep Martí Alanís: “A mi y a la reina nos gustaría ser copríncipes de Andorra”. El bisbe li va respondre, segons li va explicarell mateix al periodista: “Lo siento, señor, pero no me gustaría que hiciese usted a los andorranos lo mismo que hizo a los saharauís”. I tot seguit es va posar en contacte amb les autoritats civils andorranes per posar en marxa la nova Constitució que en va reforçar la independència i el reconeixement internacional. Potser aquestes consideracions meves serveixin per relativitzar una mica el que dius al teu article. Per desgràcia els catalans ens oblidem d’Andorra quan parlem dels Països Catalans. És que ens fa vergonya perquè és un Estat molt petit o perquè és un Principat? El Borbó no ho veia pas de la mateixa manera…