Els dos equips dels Països Catalans a un pas de París. Si hi van ambdós, hi anirem. Sense entrades, sense més voluntat que fer-nos veure i fer-nos sentir: els Països Catalans a París. Hi haurà algun diari, setmanari, periòdic del tipus que sigui que d’una vegada digui que hi ha dos equips d’aquesta nació a les semifinals del campionat de clubs de futbol més important del món? Pararem ja de jugar a fer la puta i la ramoneta amb l’ambigüitat de l’origen de Vila-real i Barça?
Que difícil que ho tenim!
Només de veure el poc ressò que ha tingut la sentència que reconeix la
unitat de la llengua… Vinga fer sortir l’Eliseu Climent. I el
Bargalló, i el Benach, i el Mas, i el Maragall, i el Porta…? Què
passa? Ben senzill: entre estatuts i estatuts anem perdent la nació i
els de l’olla política institucional bé que ho saben.
Ara és l’hora de fer callar a tota aquesta caterba d’impresentables que
s’atreveixen a eixir als mitjans de comunicació dient que mentre mani
el PP el valencià serà valencià i que quan governi el PSOE ja faran com
creguin convenient. Però què és això? De què estem parlant? Des de quan
les llengües existeixen en funció d’un color polític? I qui demana que
portin als tribunals a tots aquests immorals, o que dimiteixin?
I del Tirante el blanco què n’hem de dir?
Com podem anar així? La Victoria Abril promocionant l’espanyolitat del personatge…
Demà intentarem recuperar terreny a l’acte de la CAL a l’Auditori de
Barcelona. Perquè, com es va demostrar el dia 18 de febrer, també a
Barcelona, davant la dimissió i utilització de la realitat per part de
la política professional, només hi ha el camí de la mobilització
popular.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!