L'Aleix a ca la Toca

Que els nouvinguts a la independència, tots els que l’han descoberta fa poc, els oportunistes, els que han dit prou al possibilisme, els nascuts després de la batalla de València o que només han conegut nostru senyor Jordi Pujol, etcètera, poguessin tenir dubtes, es podria entendre per la poca capacitat de convicció que sembla que ha demostrat l’EI –malgrat que no hi ha dubte que allò que hom reclama avui ha estat llaurat, sembrat, regat i cuidat per la feina i l’esforç de l’EI-. Però que això porti a tenir dubtes de quin és el nostre país, o que s’arribi a acceptar fer veure que ara no toca ni esmentar-lo per raons tàctiques és, simplement patètic i ben infantil.

El país és un, amb tot el que té de bo, de dolent, de contradictori i, potser, d’impossible. I això no cal que ho diguem els convençuts, els militants, els de “sempre”, això era damunt la taula de la transició política espanyola i per això es va renunciar al país, a la federació de comunitats autònomes, a la territorialitat lingüística i es va acceptar parlar d’Espanya de les autonomies, i es va emprendre la destrucció de la unitat de símbols, i es van dibuixar i desenvolupar les línies divergents de la realitat nacional. Per tant, tal com s’ha fet amb aquest simplisme que ens caracteritza, s’ha parlat del país però no hem trabat cap política per al país, deixant-ho en mans de l’”atzar” –eufemisme per anomenar la pràctica política de l’enemic espanyol o/i francès. Us imagineu els bascos discutint si el seu país és un tros o un altre? Us imagineu els corsos retallant el tros menys conscienciat de l’illa? Us imagineu els bretons deixant Brest a l’atzar de les ones? Ni Portugal, ni Holanda, ni … No, només naltros que davant de tan gran empresa ens fem l’orni, sordegem sobtadament i, esbufegant per l’esforç de la renúncia, ens diposem a patir de trossejament. I llavors, en un acte de magnanimitat bestial, animem a seguir un camí propi a la resta del país. I si algú té incontinència de catalananació pot venir a la casa de la catalunyitat on serà acollit mentre els seus desperten. I per fer-ho menys dur, diem que el país pateix de ritmes diferents, es veu que fruit de l’”atzar”.

L’ANC ens en dóna fe

I així és com hom ha elaborat uns estatuts i un full de ruta per a l’ANC circumscrit a Catalunya, a la qual es defineix com a nació, se li adapta l’organigrama i se l’emplaça a ser el nou estat independent europeu. Això sí, sense ni esmentar en cap moment l’innombrable –els Països Catalans. Per tant, tot queda clar. La transició política no només ens està guanyant –o ens ha guanyat- sinó que nosaltres donem la raó als fets i assumim la derrota.

Alguns diuen que aquest és un tema tàctic o gradual. I evidentment que podria ser-ho, però amb una clara difinició de qui som i amb un full de ruta per aconseguir-ho i que siguin els altres –regionalistes de tota mena-, si ara són més, que ens hi forcin, que ens hi portin fruit de la derrota, encara que fos puntual.

Malauradament, la lectura dels estatuts deixa pocs dubtes. L’article 3 defineix l’àmbit d’actuació: “Catalunya, per bé que es podrà projectar més enllà d’aquest àmbit. (Aquí cal la lectura subliminal, entre línies com en la dictadura? O pot voler dir a Alemanya o Israel o Madrid?).

Quant al Secretariat Nacional, deixa clar que el qualificatiu és per a Catalunya i per tant no és nacional sinó regional.

En l’apartat de Règim intern, l’article 3,3, apartat c, diu que cal “Promoure a tots els nivells la conscienciació i la dinamització social a favor de la independència de Catalunya i proposar i definir accions, activitats, etc., que contribueixin a aquesta finalitat”. I en l’article 4,2 sobre les funcions de les assemblees sectorials, apartat b es diu que cal “Actuar com a centre d’estudis i de treball en la matèria sectorial escollida per a crear els arguments i materials tècnics necessaris per promoure i difondre les raons que justifiquen en cada àmbit la conveniència de crear un estat propi independent per Catalunya”. O sigui, posar tota la força en l’objectiu.

I el full de ruta, tres quarts del mateix, amb una referència final al País Valencià i les Illes, absolutament lateral i sense lligam proposat, sinó hipotètic i voluntarista, s’acaba definint la necessitat d’un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, i en fases posteriors, completament indefinides, hom pot albirar una possibilitat de relació sempre que cadascú hagi fet el mateix camí per separat i quan li sembli i que a més hi pugui haver voluntat de contacte.

Qualsevol semblança a un projecte de país és casual, qualsevol proposta nacional, inexistent, i l’evidència de la renúncia i l’acceptació del trossejament, diàfana.

I és aquí on cal preguntar-se, què hi fa apostant per l’ANC gent i col·lectius de l’EI, que si alguna cosa l’ha caracteritzada és la reivindicació dels Països Catalans? Per què, aquests sectors intenten trobar justificacions davant d’un plantejament que ignora, fragmenta i allunya el país? Que aquesta sigui l’opció del regionalisme i l’autonomisme, aquells que per raons de convicció o de tacticisme accepten el marc institucional estatal com a terreny de joc, és ben coherent, però que aquesta aposta la facin sectors de l’EI i a més de forma vehement i referencial no té cap més sentit que un canvi, a curt termini tàctic però amb conseqüències estratègiques, de la línia política, amb una influència molt gran del model cultural encunyat pel Pujolisme i que ha estructurat un pensament catalunyista en contraposició a l’espanyolisme més ranci –però acceptant les seves regles de joc- i a un projecte integral de país.

L’estiu del 2011, la revista En marxa!, de Maulets, en el número 4, publicava diferents textos sobre els Països Catalans. L’escriptor i militant de l’esquerra independentista, Julià de Jòdar, en feia un on es preguntava per què no anomenàvem l’ANC, “directament Assemblea Nacional dels Països Catalans”. “Com és que no desafiem la legalitat espanyola i francesa amb les armes de la legitimitat nacional catalana, com a una de les primeres fites en el camí conjunt vers la independència dels Països Catalans”.

De Jòdar també s’hi preguntava “com és que ningú no s’ha demanat quina és la repressió que ens estem fent damunt nostre, en tant que ciutadans de la nació catalana, quan no l’anomenem AN dels Països Catalans”.

I encara de forma més directa i gràfica, el dissabte darrer, a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, l’amic Enric Tàrrega deia, entre riallades iròniques: “volem construir la república dels Països Catalans però no ens deixen… els del Principat!”

Doncs això!