L'Aleix a ca la Toca

Avui hem anat a fer el Petit Recorregut de la riera del Sorreigs. Un recorregut de prop de 21 quilòmetres que va dels Munts, a tocar el cel de la comarca del Lluçanès, a Santa Cecília, al cor del Voltreganès, a la comarca d’Osona.
Fa una colla d’anys que la gent del Grup de Defensa del Ter van treballar per fer possible recuperar l’entorn del Sorreigs i fer-lo assequible a qui volgués gaudir de la seva extraordinària bellesa.
Realment, el trajecte és molt bonic. Des dels Munts, on el Lluçanès contempla bona part del país i parla de tu amb el cel, fins a recórrer, planer, tot el trajecte que ha fet el Sorreigs al llarg dels anys. Primer, gairebé corriol. Després, atrevit, obrint espais plens de vegetació, vora els camps, a tocar de fonts de bon estar, com la Font de la Prada, de Sant Boi de Lluçanès, fins a cargolar-se entre rocam, cada cop més espectacular. I, en la penúltima fase, estimbar-se en direcció a la Plana, sota Sant Bartomeu del Grau, per accedir a l’envista de Santa Cecília de Voltregà, mansoi, aplanat i poc atrevit, però bon amic de pollancredes, salzes, roures, algun faig, canyissars sorollosos…
De tot el trajecte, un munt d’imatges impagables: els ocells, a dojo -pinsans, caderneres, verdums, pit roigs, merles, tudons…-; les masies i els molins, de tot -enderrocades, restaurades i buides, mantingudes i plenes, convertides en granges de vacum o porcí (indústries, en deia algun!)…-; els camps oberts, les feixes plenes de pins, un munts de camins diversos -senders, petits viaranys, camins ben mantinguts, camins mig perduts…-.
Una ruta meravellosa, que fa venir moltes ganes de tornar-hi, que et descobreix una part molt i molt potent del Lluçanès, i que et fa sentir molt a prop de la terra i la gent -una combinació cada cop més allunyada-, i que en un dia de fred com el d’avui, et feia estremir cada cop que entraves en una baga, en un racó ombrívol o en un tros de camí on ja havia tocat el sol. Només una cosa m’hi ha mancat i m’ha fet sentir una profunda tristesa: l’aigua de la riera. El Sorreigs no duu aigua, el camí només té pols, els camps i els boscos són eixuts, el pantà no saps ben bé què hi fa i la secada se’t mostra monumental i terrible. Canvi climàtic? Potser. Però el canvi d’hàbits, si no es dóna des d’ara, no ens permetrà seguir gaudint d’allò que ens dóna vida i que és la vida del nostre món: l’aigua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!