L'Aleix a ca la Toca

La notícia de la retirada dels escenaris d’Al Tall ha coincidit ben bé en el temps amb el comunicat d’Obrint Pas on anunciaven l’aturada temporal indefinida de la seua activitat.

La pràctica simultaneïtat de tots dos anuncis incita una mica al desànim i ens deixa una incòmoda sensació de desemparament, però seria injust limitar-nos a lamentar allò que perdem en comptes d’agrair el que ens deixen: un llegat enorme i amb un impacte irreversible tant en l’àmbit musical com en el de l’imaginari polític del país. De fet, ja podríem considerar els mateixos Obrint Pas com una de les aportacions més importants de l’herència d’Al Tall.

(Continua…)

Al Tall i Obrint Pas marquen dues etapes en la nostra història cultural recent: la del desvetllament de la identitat col·lectiva durant els primers anys de la transició postfranquista i la de la represa d’un projecte nacional, emmarcat en un context de lluita social i solidaritat internacional, quan les expectatives suscitades en aquella primera etapa havien degenerat en una frustració feixuga i autocompassiva.

Dues etapes i dues estratègies artístiques complementàries construïdes des d’una reflexió que compartia un rerefons comú: la revaloració de la cultura popular com a eina de creativitat i com a poderós mitjà d’incidència social. Al Tall, a partir de les preses de terra identitàries que proporcionava la seua nova mirada —apassionada, crítica i radicalment moderna— de les músiques de tradició oral; Obrint Pas, des d’una incardinació explícita amb els moviments socials de base i una voluntat, com més va més ben definida, de fer bona la consigna de pensar globalment i actuar localment: la introducció de la dolçaina en la seua paleta sonora anava molt més enllà, òbviament, d’una legítima opció estètica; era un indici clar d’un programa d’actuació que, sí bé en els seus inicis es manifestava només intuïtivament, ha acabat demostrant una consistència indiscutible.

Obrint Pas i Al Tall comparteixen, però, alguna cosa més que el rerefons de la seua proposta artística: són també un exemple de com es pot reeixir en un context sistemàticament hostil sense trair les pròpies idees; de com es pot estimar visceralment un país atrapat en l’autonegació i amb serioses dificultats per conservar la memòria d’ell mateix; de la importància del llarg termini, del treball constant i de l’articulació paral·lela d’un discurs coherent.

No se’ns ocorre millor manera de ponderar la seua contribució a l’avenir del país que tractar d’imaginar-nos per un moment com hauria estat sense ells. En una situació com la que hem viscut, mancada d’un lideratge polític amb la solidesa i la credibilitat necessàries per fer front a les nostres inquietuds col·lectives, el compromís civil d’Al Tall i Obrint Pas ha fet d’esmolada punta de llança en aquell procés imprescindible que els darrers convertiren en tornada d’una de les seus cançons més conegudes: “lluitar, crear, construir poder popular”. Aquest és el concepte clau al qual no tenim més remei que recórrer malgrat la inconveniència de la seua sobreexplotació: apoderament. L’apoderament que ens ha permès l’obra musical d’Al Tall i d’Obrint Pas, l’augment de l’autoestima col·lectiva, de confiança en les nostres forces, que han provocat “No tingues por” o “El Tio Canya” —vegeu el magnífic estudi que fa d’aquesta cançó Tremedal Ortiz unes pàgines més enllà—és, afortunadament, un camí sense retorn: la llavor està sembrada i només cal conrear-la per augurar-ne uns fruits esperançadors.

Web de Caramella