Amb tot l’embolic aquest que munten els catalunyistes amb el PSC no hi ha dubte -per si algú encara en tenia algun- que si una cosa ha funcionat a l’Estat espanyol des del pacte de Nova Planta, perdó, de la Constitució espanyola filla de l’acord entre el franquisme i els adelerats demòcrates emergents, és el reconeixement general de les autonomies.
El seu naixement era clau per al futur espanyol i necessitava els venuts botiflers locals -en el nostre cas, les burgesies de cada tros, CDC inclosa, prohoms de la catalanitat difusa de l’antifranquisme, recompensats diversos amb càrrecs, cadires i altres mandangues i una important campanya d’imatge interna i externa. Espanya esdevenia un nou miratge per a l’Europa estable i corrupta. Espanya necessitava tancar el “problema territorial”, i ho feia amb una acceptació opaca d’una cosa anomenada “nacionalitats i regions”.
(Continua)
Qui s’oposava a tot això? Sectors anticapitalistes, molt sovint despistats davant el fet nacional, l’esquerra independentista basca, sectors gallecs i canaris i una modesta i honorable esquerra independentista catalana.
Han passat els anys, i ara, en plena reorganització del poder econòmic capitalista, qüestions territorials, identitàries i socials, passen a segon lloc per poder donar una nova embranzida als interessos.
I és cert, no han acabat, malgrat tot, amb el fet nacional, però han creat una consciència regional autonòmica triomfant. No absoluta, què més voldrien!, però sí majoritària i determinant. I no únicament a través de la imposició d’això que eufemísticament hom anomena “Madrid o Castella” -per no dir l’Estat espanyol, que no és ètnic, que és polític!-. L’imaginari a casa nostra es mou entre l’Espanya i la CA corresponent. Han aconseguit que cadascú es pensi que és a casa seva, sense adonar-se que és la casa de l’ocupant -o millor, com diu la cançó, en la cova que ens posen a casa i des d’ella governen. Desconeixem que està prohibit federar comunitats autònomes, amb el suport de CDC i l’acceptació sense queixa d’ERC, Compromís, PSM, però encara és pitjor desconèixer el país, la gent, la personalitat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Hem perdut la capacitat de sumar i només dividim. I avui, ens fan creure que una inútil comunitat autònoma -en 30 anys només han servit per ofrenar glòries a Espanya i als botiflers que les han governat- és una nació i que la resta també són nacions o pobles o comunitats històriques, desvinculades de cap referència nacional -o potser espanyoles si elles volen, tan altruïstes que ens hem convertit.
Fins i tot, un corrent de pensament suposadament nascut al si de l’esquerra independentista s’ha inventat el decàleg d’arguments per combatre la desviació del projecte nacional. No es tracta de trencar la imposició i la fragmentació, es tracta d’acomodar-nos en un marc imposat i acceptar que abans de la Constitució espanyola, de la Batalla de València, de l’Operació Garzón, del TIL, del LAPAO… hi havia un desert d’amnèsies i boires pixaneres.
Per això ens hem de preocupar del que fa i deixa de fer un partit espanyol i espanyolista com el PSC, de si volen dret a decidir o una tassa de caldo de gallina. Per això hem de potenciar les estructures regionals futures i demanar perdó per carregar-nos els Mossos d’Esquadra en casos d’assassinat flagrant. Per això hem de continuar fent comèdia al voltant dels designis del president regionalista senyor Mas -com abans ho va ser Terradellas, Pujol, Maragall, Montilla-, sense saber si tindrem pregunta, consulta, resposta, referèndum, partida del burro o un immens joc d’ous. Per això ens hem de preocupar de donar aire a PP, Ciutadans i altres col·lectius invasors bel·ligerants i hem d’aplicar polítiques antisocials i callar no fos cas que féssim enfadar els amics del Mas -Tots amb el President, recordeu l’afortunada consigna de l’ANC-, i hem d’assumir un tros de país perquè els catasionistes i altres aprofitats puguin seguir jugant a ser poderosos.
El regionalisme autonomista ens porta avantatge, fins a l’extrem que alguns amics (?) de l’esquerra independentista ja es plantegen com ser l’esquerra de l’estructura d’estat catalunyesa i així no seguir perdent el temps amb idees independentistes i nacionals, que això ja caduca, diuen.
Però com bé sabem a casa nostra, perdre una batalla no és perdre la guerra. Com diu aquell, si perdem és perquè hi som, i per tant amb opcions de guanyar. I en això estem. I guanyarem!