L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Em limitaré a manifestar el meu respecte, admiració i la sensació de sort de poder gaudir de la seva professionalitat. Aquesta paraula, en ell, esdevé plena de sentit i contrasta, terriblement, amb l’ús que habitualment se’n fa.
La gran satisfacció de ser un dels privilegiats que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó tenim i sentim el gran plaer de veure el futbol del Barça i els seus adversaris a través de la ràdio, fins i tot quan el donen per la televisió.
Recordo moments que em fan posar la pell de gallina en representar-me’ls en la veu i l’expressivitat d’en Puyal. Recordo moments tristos, també. Però sobretot recordo la plenitud de viure’ls, amb tanta altra gent, a través del seu mestratge.
Per als qui hem treballat intentant transmetre el sentit comunicatiu i l’experiència única de conèixer la complexitat, la riquesa i la dolcesa; la fermesa, la varietat i la senzillesa d’una llengua, en Puyal és un mestre, sí, però també és un company, un recurs, un estímul…, l’eina que demostra que la llengua, culta i vulgar, és útil i entenedora i per a tothom.
En el món del periodisme més malbaratat, l’esportiu, Puyal se’ns mostra paleta i manobre. Elegant i respectuós. Espontani i incisiu. Comprensiu i crític. Periodista amb criteri. Ciutadà que es mulla des del seu lloc.
Fa un grapat d’anys, amb una colla de mestres de l’escola de Prats de Lluçanès, que aleshores preparaven la setmana de la primavera i la dedicaven a l’esport, vam anar, de nit, a les portes de TV3 a esperar en Puyal que sortia de fer un dels seus programes per, abordant-lo, demanar-li de venir a participar de la setmana escolar. Sorprès per la quilometrada i la tenacitat, va mostrar-se dubtós, malgrat la seva decisió de no fer aquest tipus d’actes. Digne, trempat, educat, amable, irònic i sorneguer aconseguí abaixar les nostres insistències. No vingué, finalment, però el contacte personal fou realment agradable.
En un país amb tan poc trellat, on la misèria viu instal·lada en forma de política i on la il·lusió col·lectiva està tan malaltona, on el periodisme ha perdut les ganes de fer-se gran i de ser amic de la societat, la dignitat és un grau i un valor que no es pot deixar escapar. Per sort, al llarg del país, hi ha molta gent que continua avançant dempeus. I la seva actitud ens hi ajuda.
Avui ha estat homenatjat al Col·legi de periodistes, on hi ha presentat un manifest que crec que val la pena de llegir. Igual com l’escrit de presentació d’en Quim Monzó. Els trobareu tots dos a continuació.
L’OFICI, AMENAÇAT
L’ofici de periodista és un ofici
amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de
missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat
desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes
que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens
furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim
damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.
La pèrdua de pes de la figura
professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o
menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels
interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no
hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem
trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment
professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de
renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o
menys) per al conjunt de les nostres societats.
Joaquim M. Puyal
Novembre, 2006
JOAQUIM MARIA PUYAL
Una tarda d?un cap de setmana de setembre del 1976 ?diria que era diumenge?
jo era a l?estudi de disseny gràfic que tenia llavors al carrer Arizala de Barcelona, preparant
uns anuncis (tenia vint-i-quatre anys i em guanyava la vida fent anuncis, dissenyant
marques…). Mentre treballava escoltava sempre la ràdio, però poques vegades
retransmissions de partits de futbol. Però, aquell dia, se?n tornava a radiar un en llengua
catalana, després de quatre dècades de no poder-ho fer. Minuts abans que comencés
l?emissió vaig pitjar el botó de gravació del radiocasset (dos dies abans havia comprat
una cinta nova) i vaig gravar tot el partit, emocionat (en aquella època aquestes coses
m?emocionaven) i convençut que estava assistint a allò que se?n diu un moment històric.
Calculo que era la primera vegada que tenia notícia d?un senyor que es deia Joaquim
Maria Puyal.
Fa un parell de mesos, amb motiu del trentè aniversari d?aquella retransmissió
en vaig tornar a sentir un fragment. La comparava amb les retransmissions d?en Puyal
que escolto ara. En trenta anys, la veu d?aquest senyor ha canviat. És un pèl més greu, és
més pausada, més sòlida. El ritme amb què parlava també ha canviat ?de la pressa
continuada a una modulació de cadències?, i la manera de narrar i els detalls que
s?expliquen encara han canviat més. Tot ha canviat. Perquè ha evolucionat ell, i hem
evolucionat nosaltres, i ha evolucionat també la percepció que tenim d?ell. Aquell senyor
?que, per primer cop des de la República, un cap de setmana del 1976 retransmetia en
català un partit de futbol? ha anat desplegant al llarg d?aquestes dècades que han vingut
després un munt d?altres activitats. Ara sabem que ha transformat aquest gènere ?i,
amb ell, una manera de parlar de futbol, d?esports, per ràdio? fins a tal punt que s?ha
convertit en un referent tan clar que, com passa sovint, molts dels que han après d?ell un
munt de coses viuen obsessionats a marcar tanta distància com poden (amb la paradoxa
que, com més intenten marcar distància, més se n?evidencia el mestratge). Ara sabem
també que els interessos esportius d?aquest senyor són només una de les cares d?un
paral·lelepípede periodístic personal: personal i capaç d?atreure i de captivar tants
ciutadans i tan variats. Afeccionada a enganxar de seguida un titllet a cada persona pública
i passar immediatament a una altra, molta gent mostrava sorpresa quan descobria
que, a més d?explicar si els jugadors s?obren o no per les bandes, Puyal ha estat capaç
d?imaginar, bastir i conduir alguns dels programes de televisió millors i més complexos
que s?han fet entre nosaltres: amb rigor infreqüent i la convicció que l?elitisme no va
gaire enlloc i que només una audiència sòlida pot garantir la possibilitat d?exercir aquest
rigor. A propòsit del nivell de llengua que fan servir els escriptors, Josep Maria de Sagarra
deia que, perquè funcioni, ha d?equidistar de l?acadèmia i del carrer. La llengua d?un
escriptor ?deia? és com un cavall amb dues regnes. Una és la llengua pulcra, la que
dicta l?Institut de torn; l?altra, la llengua corrupta del carrer. Només sabent tibar totes
dues regnes ?ara l?una, ara l?altra, segons convingui al que es narra? el cavall pot
avançar. Si només se?n fa servir una, el cavall gira sobre ell mateix, indefinidament, i no
va enlloc. Trobo que, si substituïm el concepte de llengua pel de periodisme (sigui escrit,
fet en televisió o en ràdio), si substituïm el purisme de l?acadèmia pel dels sublims i si
substituïm el carrer per la porqueria que molts serveixen cada dia, la comparació és
esplèndidament vàlida, i Puyal un genet magnífic, excepcional. Llàstima dels cavalls.
Quim Monzó
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vagi per endavant tot el meu respecte cap a la figura del mestre, qui indiscutiblement ho ha estat tot, especialment en l’àmbit del periodisme esportiu a Catalunya.
Emperò, crec que ja fa temps que li comença a fallar una mica el cap. Des de València, l’única retransmissió del Barça en català que puc sentir és la de Catalunya Ràdio. Si n’agafés una altra, potser canviaria…
La raó és que trobo que cada dia que passa, en Puyal fa més cagades. És clar que qui té boca s’equivoca, però el que li passa a ell ja és preocupant: una errada darrera l’altra. O no s’hi veu o té dislèxia… I a mi em posa una mica nerviós.
I això que compta amb un gran equip. Però a voltes pareix que li tinguen por…
Agraïment és la paraula més clara que se m’acut per en Puyal. No sóc futbolera però si que sé la feina que ha fet i la seva valua. Però tampoc vull oblidar en Puyal de televisió. Hi hauria de tornar. Es va inventar moltes coses. El necessitem. M’imagino que està cansat, però no ens podem perdre un professional com ell. Espero que ho entengui. Potser el futbol es pot permetre el luxe de prescindir-ne en el dia a dia, perquè ha creat escola, tot el que es fa porta la seva empremta, però la televisió, el periodisme el necessita més que mai. A l’època actual l’entrada d’un programa seu seria un revulsiu sensaciona. I si el fan Director de la Corpo millor que millor.