I anem quedant orfes.
Sí, un altre homenot, dels temps de la normalitat del país, que ens deixa. Cap clar, memòria viva, normalitat humana, seriosament valencià, arreladament surrealista…
Avui, el Punt, en una de les habituals cròniques democràtiques i catalunyeses a què ens van acostumant els mitjans més nostrats, ens parla de la mort de Joan Monleon, i recorda la seva aparició en “els temps difícils de la transició”. No hi ha dubte que aquells foren uns temps difícils, però per damunt de tot, eren temps d’esperança i normalitat de país. Els temps de veres difícils, per al país i la seva gent, van venir després. La Batalla de València, que encara no hem tancat i molt menys assumit i guanyat, van ser els de la vera dificultat.
Quan van aparèixer Els Pavesos, la moralitat catalunyesa -com esmenta Joan Fuster al text de presentació d’un dels discos del grup- es va sentir sotraguejada. I és que la moral catalunyesa sempre ha estat encarcarada i desconeixia, com ara, les Falles i la Paella, igual com desconeix la Patum i els Calçots. Només en sap la propaganda.
Eren temps de país sense sorpreses. Montserrat Roig parlava dels catalans als camps nazis, sense fronteres interiors. Pi de la Serra, Estellés, Ovidi, Fuster, Monleon… es barrejaven amunt i avall. Fins els renegats i aprofitats de la Trinca vivien amb normalitat les 6 hores de Cançó a Canet. La dificultat va començar amb la “democràcia constitucional espanyola” -i si no, què va passar al Canal 9 i al seu impresentable Fabregat?- i encara dura amb la catalunyitis desafecta al país, a la llengua, a la gent i a la cultura, que ha anat creant escola i buidant la memòria.
Al Joan Monleon l’hem vist, cantat, escoltat, ballat i rigut. Al Joan Monleon l’hem sentit, barroc i autèntic, disbauxat i sorneguer. I ara ens en sentim i ja l’enyorem. I és que ell i els Pavesos ens van començar a fer adonar que el país és vital, que té els ingredients de la festa i la història, que és coent i punxegut i que per tot és ple d’energia. I els del nord, amb els Pavesos ens vam lligar la manta al coll i vam començar a recórrer amb desinvoltura i identitat el país que tenim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!