L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
El 2009 ha fet 20 anys de l’inici de la lluita per la insubmissió al servei militar. Una lluita victoriosa. Una iniciativa social i popular que va ser capaç de desbordar els interessos de l’Estat espanyol i els jocs tramposos dels partits. Una proposta que va superar l’escepticisme de tanta gent i la por a no tenir capacitat d’encarar un pols amb l’Estat. En resum, un gran èxit de la societat en la llarga lluita per acabar amb el militarisme, un objectiu que convindria no perdre de vista.
Aquella experiència, que a casa nostra va tenir un dels punts fort de la lluita a nivell estatal -juntament amb Euskal Herria-, ens hauria de donar pautes per a altres dinàmiques. La insubmissió a l’estat, a la seva raó, a la seva ocupació és un element clau en una estratègia d’alliberament nacional. La desobediència, pràctica fonamental en qualsevol procés transformador, revolucionari, de lluita per la justícia i la llibertat, ha de ser un aspecte central en el nostre camí cap a la independència dels Països Catalans. L’exercici del dert a l’autodeterminació no és més que un estadi on desenvolupar la desobediència.
(Continua)
Darrerament, hem vist la força de la desobediència en iniciatives com les consultes populars per al independència -i hem constatat com hi ha molts interessos per evitar la desobediència i convertir la proposta en una jugada tàctica, partidista, personalista…-, hem visualitzat la força que podem tenir si clarifiquem objectius, organitzem els esforços i les energies i creem els nostres propis terrenys d’acció, enllà de les pautes i els ordenaments de l’estat i la seva raó.
En els darrers dies, observem com des del catalunyisme es duen a terme iniciatives que ens aboquen a situacions de pèrdua nacional importantíssimes: la manca de solucions al tema de les emissions de les televisions autonòmiques; la reacció de certs sectors davant la tímida i regionalista llei del cinema; la renúncia del vaixell insígnia del catalunyisme, el diari Avui, al país; l’aprovació semid’amagat de l’ordenació territorial catalunyesa, que allarga amb consens i sense dissens la vida de l’organització administrativa espanyola i converteix l’Aran en un trosset més de Catalunya; l’allunyament cada cop més accentuat del lligam, de l’equilibri, entre món urbà i món rural, amb un creixement de la despersonalització de la societat i de la capacitat de generar interès i col·lectivitat; la desvinculació total de Catalunya respecte de la resta de la nació, amb l’aposta de les plataformes sobiranistes i altres moviments polítics per un catalanisme restrictiu i regional, donant raons de disgregació cada cop més potents; la penetració de les idees que reneguen de la nostra realitat i memòria, com en el cas de Joan Fuster, per posar només un exemple…
Igualment, davant de la situació econòmica que provoca el gran capital, veiem la incapacitat de resposta de les estructures polítiques i sindicals anomenades progressistes o d’esquerres; veiem com tothom es plega davant els interessos de les entitats bancàries o les empreses que controlen els recursos energètics; assistim al desmantellament de sectors sencers de la indústria davant la paràlisi de polítics i sindicats; vivim el creixement de la corrupció com un fet inevitable, només corregible; s’accentua la pressió per convertir-nos en consumidors per damunt de veïns, ciutadans, persones; el racisme i la violència contra els sectors desfavorits creix i es justifica o es silencia…
Tot aquest estat de coses, generen actituds d’insolidaritat, de fragmentació, d’allunyament social i nacional i de pèrdua de capacitat de reacció. La nostra societat, la del conjunt dels Països Catalans, té prou experiència i prou dinàmiques actives com per iniciar un camí de recuperació, d’exercir l’autodeterminació social i nacional i configurar un projecte engrescador, cohesionador i de futur. La insubmissió, la desobediència civil, que no és altra cosa que la recuperació del protagonisme social en tots els àmbits, dels espais públics per a la festa, la trobada, la revindicació, ha de ser la columna vertebral d’un moviment autodeterminista, que acabi amb els equilibris per interessos privats i amb l’acceptació dels mínims per mor dels mateixos interessos, i que ens situï en primera posició de la graella de sortida cap a la independència dels Països Catalans. Cal deixar d’estar pendents dels estats espanyol i francès i de la raó dels qui els controlen i els mantenen.
La utopia és com l’horitzó, només existeix perquè vulguis arribar-hi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense ànim de polemitzar, la insubmissió al servei militar a l’estat espanyol té més de 20 anys. Recordem que durant el franquisme molts testimonis de Jehovà van ésser empressonats per la seva negació a fer el servei militar i que, abans, durant la guerra civil, alguns d’ells van ésser fins i tot afusellats per la negació a pendre les armes. Ademés, tenen problemes a molts països, inclòs el nostre, per negar-se a saludar la bandera i altres símbols patriotics i participar de qualsevol manera en les eleccions. Atentament.
De totes les causes que animes i fomentes que poden causar certs problemes amb la llei que impera a qui ho fa, tu has participat alguna vegada amb alguna d’elles?? o sigui, has sigut insubmis? has fet alguna vaga de fam per defensar quelcom? has estat a Gaza per ajudar a qui tan desfenses des d’aquest bloc?