L'Aleix a ca la Toca

Abans d’abordar aquest tema anunciat, cal que ens posicionem respecte de si considerem l’educació com un dret universal, al qual tothom hi ha de tenir el dret d’accedir-hi en igualtat d’oportunitats, o sigui, que no hi hagi cap filtre per raons de gènere, d’opinió, de confessió i, encara menys, per raó del poder adquisitiu o la posició social de cadascú. Si en això estem d’acord, abordar el tema de l’escolarització és essencialment fàcil: l’ensenyament ha de ser públic, gratuït i lligat a l’entorn on es desenvolupa -llengua, realitat cultural, realitat territorial-. Precisament així, garantim la universalitat del dret a accedir a l’escolarització sense cap tipus de discriminació. Precisament, perquè considerem que és un dret igual per a tots, i no un negoci o una opció particular. I només quan aquest dret està garantit -nombre de places, nombre de mestres, escoles en condicions…-, podrem parlar de llibertat, d’opció o del que vulgueu. Si no tenim garantits tots els drets per a tothom, no hi ha llibertat per triar o decidir, perquè sempre depenem d’allò que ens manca.

(continua)

Per tant, és fals en essència, que la igualtat i la llibertat es troben en l’oportunitat d’anar a una escola o una altra, a un centre públic, a un de privat que viu amb diner públic -concertat- o a un que se sosté amb el negoci de l’explotació d’una escola privada, o encara, a un de confessional o no.

Fins que totes les nenes i els nens de Prats de Lluçanès i dels pobles que hi hagin de dur els infants no tinguin garantida una plaça amb totes les condicions en un centre públic, no hi haurà llibertat ni igualtat per decidir res. I això, des de l’escola bressol fins a l’IES, tant si l’ensenyament és en etapa obligatòria com si no. Per tant, és essencialment injust que se subvencioni cap centre privat amb diner públic, com a mínim fins que els públics no resolguin totes les necessitats. I en un estat no confessional, encara és més injust que això es faci amb centres confessionals. I això, òbviament, no és un problema únicament de Prats de Lluçanès, sinó que afecta el conjunt del país.

Davant d’aquesta situació, el paper de les institucions no pot ser altre que el de treballar, invertir, cercar recursos, posar infraestructures al servei de l’ensenyament públic, per així, com a institució comuna a tota la col·lectivitat, garantir els mateixos drets als islamistes, als cristians, als budistes, als blancs, als negres, als rosadets, als olivats, als homes i a les dones, als que caminen drets o als que circulen amb crosses, als cecs o als que hi veuen, etcètera. Mai, fonamentar, justificar o encobrir l’essència d’aquesta gran injustícia que es viu en el món de l’ensenyament.

En el cas dels ajuntaments, concretament, la competència real en matèria educativa en el període que hem esmentat se centra, ara per ara, en l’Escola Bressol Municipal, una fórmula que s’ha inventat l’administració “superior” que implica els ajuntaments, la Generalitat i els pares. De moment això és el que va més enllà en l’àmbit públic. Una fórmula que resulta la més pròxima a la gratuïtat i que permet la influència del sector que té l’obligació d’administrar el que és de tots.

Durant els 28 anys de “democràcia” que han passat des de la mort física del dictador Franco, a Prats de Lluçanès hi ha hagut governs municipals de dos colors polítics -CiU durant aproximadament 24 anys, i ERC durant 4 anys-, però hi ha hagut un sol color, majoritàriament, quant a l’opció d’escolarització: una tendència política favorable a l’ensenyament privat i confessional. I aquest fet ha comportat que no hi hagi hagut els procediments adequats perquè Prats resolgués una necessitat de primer ordre, sobretot en l’època que estem i, encara més, si realment creiem que Prats ha de ser capital d’alguna cosa: disposar d’una Escola Bressol Municipal, o sigui pública. D’oportunitats n’hi ha hagut. Una podia haver estat convertir l’Escola Bressol Lluçanès, antigament laboral, en pública, com plantejava un projecte de l’any 2001 elaborat per l’arquitecte municipal Ferran Besa Subirats, essent alcalde per CiU, Ramon Vall i Ciuró. De fet, en aquell moment l’ajuntament es va acollir a un pla d’ajudes per crear places des de la Generalitat. Malauradament el van deixar perdre sense fer res fins que va caducar. Cal recordar que en aquell moment, a més, l’ajuntament disposava de terrenys públics per a equipaments a continuació del Pavelló poliesportiu -va ser més productiu vendre’ls per fer-hi vivendes-.

La segona gran oportunitat l’hem tinguda molt recentment, quan l’ajuntament de la darrera legislatura, d’ERC, va aconseguir diferents acords municipals presos per unanimitat -això vol dir, d’acord els grups de CiU i ERC en sessions de Ple- per avançar en la creació de l’Escola Bressol Municipal. A més, es va aconseguir el compromís del Departament d’Educació de desafectar una part del terreny, actualment del pati del CEIP, per poder-hi construir una Escola Bressol Municipal, de dues línies -82 places, que cobririen totes les necessitats actuals i d’un bon tros de futur, i el terreny, a més, no costava diners al consistori-. Aquest compromís es va materialitzar en la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat d’aquesta decisió. Actualment, les línies d’ajuts per a places de nova creació són importants i el finançament de part de l’administració ajuda els ajuntaments a fer realitat el projecte.

Curiosament, una de les primeres decisions de l’actual govern municipal de CiU ha estat demanar al Departament d’Educació que s’aturés aquest procés. En un ple, l’actual regidora d’Educació, Glòria Amblàs, va dir que encara no sabien si Prats realment necessitava una Escola Bressol Municipal -si no fos tan greu, gairebé faria riure-. Ara, diuen que ERC afavoria un centre -el públic, el de tots, el de l’ajuntament- volent l’Escola Bressol Municipal al pati del CEIP, i que això anava en contra de “l’altra escola”. No cal dir res més. Tornem al principi. Continuarem quatre anys més, de moment, afavorint uns interessos que no són els de tots i que no garanteixen la igualtat i la llibertat. Esperem que, a més, com algú ja comenta, l’objectiu no sigui un altre, encara més injust. Per impedir-ho, encara hi som a temps.

Ah! I per si algú se sent temptat, els serveis són per a tots, per tant, allò important no és qui els inaugura -és igual que sigui CiU o ERC o qui sigui que els hagi començat-, l’important és que s’inaugurin i que funcionin amb criteri i per a tothom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!