Segons que sembla, el proper dia 18 de juny, en plena Patum -i ja en van dues-,
haurem d'anar a votar en el referèndum sobre el nou estatut d'autonomia per a
Catalunya. Com en tots els referèndums, se'ns plantegen cinc opcions, de les quals
només dues serveixen a efectes pràctics. Aclarim-nos. El dia del referèndum podrem
optar per no anar a votar -abstenció-, o per anar-hi -participació-. Si hi anem,
podrem votar sí o no; podrem votar en blanc o podrem votar nul -introduint una
papereta amb una inscripció diferent al sí o al no-.
A efectes pràctics, allò que decideix en un sistema electoral com l'actual és el
sí o el no, són les dues úniques opcions que poden guanyar. Per tant, la resta
poden tenir un valor testimonial, significativament testimonial, però en cap cas
poden guanyar, donat que els únics vots vàlids per decidir seran el sí o el no.
En canvi, sí que el vot en blanc o el vot nul poden servir per reforçar i/o
afeblir una de les dues opcions "guanyadores".
Arribats a aquí, cal que ens definim ben clarament. Des d'una perspectiva
nacional, des d'una perspectiva social, des d'una perspectiva de més gran
participació, etcètera.
Una part important de la nostrra societat nacional té clar que aquest estatut
-aquests estatuts dels Països catalans- és una autèntica pèrdua de temps i una
eina espatllada ja d'entrada. Si a més hi afegim la voluntat política de fer-los
durar fins a vint-i-cinc anys més, estem davant d'un autèntic carreró sense
sortida, d'una realitat que ens impedeix i ens impedirà poder avanaçar en temes
com la plena normalització de l'ús social de la llengua catalana, el dret
universal democràtic a l'autodeterminació, la representació directa nacional
davant qualsevol instància internacional, la planificació dels usos dels propis
recursos naturals o energètics, de les infraestructures, en referència a la
cohesió dels Països Catalans...
D'altra banda, cal que ens plantegem, després de tantes experiències negatives, si
realment volem ser un poble lliure, sobirà, independent, autodeterminat..., major
d'edat, en definitiva, d'una vegada. Si així és, si ho volem, cal ens disposem a
guanyar la nostra llibertat, com han fet tantes nacions en cosa de pocs anys
-Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Ucraïna...-. O sigui,
que hem de deixar de donar per bones aquelles opcions que fan des de Madrid o
París respecte de nosaltres i començar a posar nosaltres els límits.
Aquest referèndum és una bona ocasió per fer sentir aquesta nostra voluntat. I
perquè així sigui cal que, encara que ens sembli difícil, intentar guanyar el
referèndum. I en aquesta partida només hi ha dos equips, els partidaris del SÍ, de
continuar amb l'estira-i-arronsa, i els del NO, per començar a construir el nostre
futur des de la nostra pròpia voluntat. La victòria del SÍ ens diuen que està
assegurada, però mentre no hi hagi el referèndum i es recomptin els vots, no hi ha
res assegurat. Allò que sí que ens pot passar -i seria molt i molt greu-, és que
amb una mostra més d'una mentalitat derrotista i mesella, evitéssim la
confrontació dels vots i facilitéssim la victòria del sí, optant pel vot en blanc
o el vot nul. Si tots aquests vots se sumen al NO, la possibilitat de guanyar
creix de forma important -i això s'empelta-. Aquests vots, en sí mateixos
democràtics i contraris al SÍ, acabaran afeblint el NO, recordem-ho, l'única
alternativa real a l'aprovació de
l'estatut, i ampliant el marge a favor del SÍ.
Així doncs, per responsabilitat, per compromís nacional, per garantir-nos el
futur, per realisme polític, el dia del referèndum, DIGUEM NO, VOTEM NO.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diré NO a Espanya, votaré "Independència"
Dius: La victòria del SÍ ens diuen que està
assegurada, però mentre no hi hagi el referèndum i es recomptin els vots, no hi ha
res assegurat
A veure, no hi ha mai res segur en el món, però de moment la estadística és una ciència que entén de marges d’error i probabilitats.
Hi ha enquestes que poden ser falsejades fins a cert punt, però fins i tot assumint-ho, podem calcular quina és la possibilitat que si tots els que aniran a votar i no vulguin el sí, optessin pel no, els nos superessin els SÍs.
No sóc matemàtica professional, encara que vull estudiar aquesta carrera. Tinc 16 anys i estudio 1r de batxillerat. Però de calcular, suposo que en sé prou, si més no, la nota més baixa que mai recordo haver tret en matemàtiques des del començament d’ESO, és un 10 i tinc bastant clara –per afició– ja l’estadística que veuré a 2n de carrera.
Bé, la probabilitat que encara que les enquestes estiguin el doble d’esbiaixades que ho han estat mai al nostre país respecte les intencions de vot –i mira que a vegades s’han equivocat– la probabilitat que el SÍ no superi els altres tots junts, ara per ara, és més petita que treure dues setmanes seguides el premi gros de la 6-49 jugant una sola butlleta. Pregunta, pregunta a un matemàtic professional com he fet jo per assegurar-me que no m’equivocava.
No, no s’hi pot comptar ni emprar-ho en una hipòtesi. Per pura ciència.
Si passa el contrari, serà per algun fet sociopolític excepcional, molt més gros que una crisi de govern i que faci canviar el senti de la recomanació de vot d’algun dels grans.
En aquest cas, caldria, naturalment, replantejar SÍs, NOs, NULs i el que calgués en funció d’una situació política diferent. Però, eh que no et creus que pugui passar i no treballaràs en funció d’aquesta hipòtesi? Doncs que no guanyi el SÍ, és molt més improbable.
Jo, per edat, no podré votar.
Però si ho fes, mai em deixaria guiar pel que diuen que és el correcte, si sé que no puc treure un resultat, al menys que el meu vot sigui el més molest, i inequívoc possible, pels meus enemics.
.
I em sap greu, perquè malgrat que votaré per la Independència de Catalunya, tinc amics i coneguts que volen votar no, i entenc que són en el seu dret, i els ho respecto, cosa la qual no fas tu, de manera molt irresponsable, menystenint allò que no és d’acord amb el que vol i convé al Regne d’Espanya (que és que votis sí, en blanc o no, o que no votis) i que, mira: coincideix amb el que vols tu.
Feu tard, un tal Mariano Rajoy se us ha avançat, ja fa força temps i amb molts de diners, en aquesta campanya pel no.
Quina llàstima!