L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Crec que la paraula és de les més precises per definir què passa al nostre país. El PP desenvolupa una campanya agressiva -i bastant previsible, tot sigui dit, que no cal fer-los tan importants- per carregar-se la nostra llengua, la identitat col·lectiva, allò de l’univers nacional, les apostes educatives que afavoreixin llengua, cultura, país i desvetllament personal i social. Ho fan des de les eines que els permet la legalitat vigent a l’Estat espanyol. Les respostes socials, fragmentadament a nivell de les comunitats autònomes espanyoles amb què ens tenen repartits, esdevenen símbols de lluita cada cop més nacionals. El PP -i la resta d’espanyolistes, que no em vull deixar ningú- ho tenen clar, tenen por davant la situació que viu la gent, i responen amb més mesures repressives, entre les quals la negació, recolzada en la prohibició constitucional dels Països Catalans, de l’existència del nostre país. Ho tenen clar, la revolta, la transformació, l’alliberament passa per tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i es planteja en clau política i social, res de folklore, arcaic o de nou marxandatge.
Mentre, els independentistes, de nova existència, però també gran part dels de pedigrí, decideixen que allò que cal fer és posar boires sobre el país, precisament ara que es parla tant d’independència.
Viure per creure-s’ho. No avançarem com a país no per les ximpleries de les diferents situacions o ritmes, per les reminiscències dels matisos històrics, o per la prudència, no. Simplement no avancem com a país perquè no ens atrevim a dir les coses pel seu nom i a construir un país enlloc de fer veure que en farem mitja dotzena.
La catalanitat no és patrimoni de cap part ni nigú té les essències d’aquesta identitat. És cert el que ha aprovat el PP, “les Balears no pertanyen a cap País Català” -llegeixis Catalunya-, les Balears, com tots els pobles, comarques, illes, regions… són els Països Catalans i cap porció va per davant. Un país és un tot, i aquest tot són els Països Catalans.
Independentistes, ara que el PP ha mostrat i aprovat la seva existència, ens decidirem a abandonar els eufemismes i les tonteries i anirem per feina? A Berga, i crec que a Torà, les consultes independentistes van parlar clar: la majoria volia la independència dels Països Catalans.
Mentre, els independentistes, de nova existència, però també gran part dels de pedigrí, decideixen que allò que cal fer és posar boires sobre el país, precisament ara que es parla tant d’independència.
Viure per creure-s’ho. No avançarem com a país no per les ximpleries de les diferents situacions o ritmes, per les reminiscències dels matisos històrics, o per la prudència, no. Simplement no avancem com a país perquè no ens atrevim a dir les coses pel seu nom i a construir un país enlloc de fer veure que en farem mitja dotzena.
La catalanitat no és patrimoni de cap part ni nigú té les essències d’aquesta identitat. És cert el que ha aprovat el PP, “les Balears no pertanyen a cap País Català” -llegeixis Catalunya-, les Balears, com tots els pobles, comarques, illes, regions… són els Països Catalans i cap porció va per davant. Un país és un tot, i aquest tot són els Països Catalans.
Independentistes, ara que el PP ha mostrat i aprovat la seva existència, ens decidirem a abandonar els eufemismes i les tonteries i anirem per feina? A Berga, i crec que a Torà, les consultes independentistes van parlar clar: la majoria volia la independència dels Països Catalans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però, amb la mà al cor, quin percentatge de l’electorat a les altres parts dels Països Catalans són partidaris de la independència d’aquests països? Quan ni tant sols hi ha majòria que es creguin això dels Països Catalans…
Miri, a ca meva (la família, tant la genètica com la “política”) erem varis els fumadors. Uns ho van deixar abans i altres, desprès. Si ho tinguessim d’haver fet “tots a una”, de ben segur que encara tots continuariem fumant (ja que hi han persones, molt estimades, que encara tenen aquest vici, aquesta dependència).
Que teniem de fer qui voliem deixar de fumar? Aquestes persones que segeixen fumant ja saben el mal que els hi fa el tabac, les conseqüencies dels seus actes; els no fumadors no ens podem responsabilitzar dels actes dels fumadors: cadascu ja és grandet per responsabilitzar-se del seu, i a cap fumador de la meva família li passa pel cap culpar als exfumadors (o als no fumadors) de la seva dependència.
Uns ho hem deixat, el vici. D’altres estant en el camí. I altres ni s’ho plantejen. I mal que ens dolgui a alguns (a causa de la sanitat), tots som de la mateixa família: els uns amb els seus naps, i els altres amb les seves cols…
Atentament