L’èxit del referèndum d’Arenys de Munt per la independència obre molts fronts de reflexió. Des de les vivències d’un dia inoblidable, fins a les perspectives més agosarades de futur. Des de les tàctiques partidistes fins a les evidències del paper de la CUP i els organismes populars. Des de la Falange, el PP, el PSOE… fins a les contradiccions dels mateixos partits parlamentaris. Des del rebombori polític i mediàtic fins al maldeventre espanyol. I també, sobre l’abast del país que tenim i el tarannà que ens mena: catalunyisme/catalanisme, Catalunya/Països Catalans.
L’11 de Setembre d’enguany a Barcelona i el 13 de Setembre d’enguany a Arenys de Munt ens han deixat un panorama molt decantat cap a una exteriorització de l’independentisme i amb una identificació catalunyista del projecte. Fins al punt, que pot fer pensar en una conjuntura amb una clara voluntat de canvi per una banda -la de la gent, la de la CUP, la dels organismes populars- i una altra que només busca una substitució dels governants catalunyesos i que s’ha trobat sacsejada per una forta onada no prevista en els seus càlculs.
El periòdic L’Accent que ha sortit per l’11 de Setembre recull un
article del regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú, Quim Arrufat, i una
entrevista a l’historiador Pau Viciano que reflexionen sobre aquest tema. Llegim-los i reflexionem de cap on anem, amb qui hi anem i com hi anem.
Per sort o per desgràcia els Països Catalans no existeixen o tanmateix com pugueren existir els països valencians, a no ser que siga només en la imaginació fantasmagòrica i distorsionada pro-principatina. Només existeix el País Valencià i punt amb Catalunya i punt com a tal. Tan munta, munta tant.