L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Amb gairebé set dies de retard, poso en marxa l’any al blog. I per fer-ho, enmig del munt de temes que se’m plantegen, he triat l’experiència sempre molt interessant de la Fira de Reis de Montclar, al Berguedà.
Com cada any, milers de persones s’acosten al pla d’alzines que acull una de les fires més especials que es fan i es desfan al país al llarg de l’any. En un dels pobles amb estructura pròpia d’aquests verals de la Catalunya vella, amb grans extensions de terreny, masies grans i moltes de ben boniques, i molt poc nucli urbà. En aquesta transició tan regular entre el Berguedà i el Solsonès, base tangible d’aquesta estructura territorial tan potent i identitària. Allà, entre Casserres, Montmajor i l’Espunyola, hi trobem Montclar. I al seu costat, de fet, abans de veure el poble, hi trobem un sensacional pla d’alzines, de les de veritat, que ens referencien l’indret i ens marquen el camí: el Firal dels Reis.
(Continua)
I aquest lloc, que qui vagi a Montclar o a Montmajor i circuli per les carreteretes asfaltades que hi menen i es creuen en l’esmentat lloc, un dia qualsevol de l’any, que no sigui el 6 de gener, no entendrà de què ve això del Firal dels Reis, esdevé un indret de pelegrinació indiscutible per a centenars, milers de persones aquest assenyaladíssim dia de l’any. I és que el firal s’omple de gent que possiblement -no, segur!- ni ha estat mai a Montclar ni sap ni sabrà, en acabar l’estada, on és el poble. El Firal esdevé, per unes 10 hores, un centre comercial, festiu, esportiu i gastronòmic de primer ordre.
Gent a peu, amb bicicletes, amb motos i quads, amb cotxes o furgonetes, es mobilitza, any rere any, per fer cap a la fira. Una permanent corrua de gent que fa equilibris entre els vehicles, els aparcats i els que volen circular, el fang, els camps sembrats, les vores del bosc… es dirigeix, a l’envista de les fumaroles dels diferents focs encesos i seguint l’aroma de llenya, botifarra o cansalada, cap al Firal. Ningú es perd, els senyals són ben clars, l’organització perfecta. No calen rètols, ni guies, ni uniformes. El costum i l’acord fan el fet i la fira es munta, es cohesiona, es desenvolupa, es viu, es desmunta i es convoca per a 365 dies després.
I allà hi trobarem gairebé de tot. Des de calces de rebaixes i cds tronats, fins a peces d’artesania o antiguitats; de formatges i embotits, a xurros o saladures; de tractors últim model, a motos de les més velles; de torrons i licors, a ganivets i esquelles o joguines. I així fins a més de 50 parades. I les curses de motos, enfangades fins a no dir, aniran posant la remor de fons que es barreja amb la de les converses, fugisseres o de llarga durada, que fa la gent que es troba prop dels focs, de les parades o de les alzines, esquitxades dels crits o de les alegries dels innombrables retrobaments. I és que hi ha gent que fa un o dos o tres anys que no hi ha anat i ara tornar a coincidir al Firal és signe de continuïtat i de sorpresa, perquè ningú sap avenir-se que la fira, un any més, encara hi sigui i que hi hagi tanta gent.
Però si descobrir la fira, en un indret com Montclar, ja és un encadenament de tresors, trobats o retrobats, l’esmorzar és una altra fta. Millor dit, és la principal fita. Un ritual indestriable de la mateixa jornada. Un cop pagat el tiquet de l’esmorzar en una de les parades dedicades a aquest essencial fet, caldrà agafar la o les llesques de pa, enfilar-les al torrador, atansar-les a la brasa i torrar-les. Després vindrà la gran descoberta, la més íntima, la més extraordinària. Caldrà untar el pa torrat amb allioli de codony. Ben untat, generosament. Al damunt, el tall que hàgim triat. I ens ho anirem menjant, assaborint la barreja de gustos que ens canalitzarà la barreja de l’all, l’oli, la sal, la poma i el codony. Ho anirem regant amb el vi dels porrons que, si hi arribem d’hora, circularan elèctricament pel lloc. Si hi arribem a partir de quarts d’onze, ja els trobarem més tranquils. Alguns comentaven que l’any passat nevava. Però la gent seguia fidel a la cita i anaven a esmorzar. Això sí, esmorzar i tornar, però aquesta celebració, amb l’allioli de codony i el pa torrat d’ànima protagonista, no se la volia perdre ningú.
I és que en aquest joc de tresors amagats, vius i interrelacionats, com si d’una nina russa es tractés, l’allioli i el pa torrat seran el referent més pregon d’una jornada que, a base de capes, com per foragitar el fred, anirà bastint un tresor de joc, amb la gent, el Firal, Montclar i aquest tros de Berguedà tan intens i amb tanta personalitat que fan de la Fira de Reis un punt imprescindible en el calendari de l’any. Un indret de lloc i de memòria que fa sentir a la pell el ràpid trànsit en el temps que hem viscut i encara en dóna sentit al gest de cada dia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo vaig tornar al Firal del Reis, després de 15 o 20 anys (?) i vaig trobar increïble que tot continués igual. I tanta gent!
No hi ha normes, ni permisos, ni instàncies, ni gent amb uniforme. I tot funciona. Un petit miracle.