Per a molts, el catalanisme és un fet inherent a la realitat de Catalunya i, en canvi, és un esforç a la resta de país. Aquesta visió, converteix en avançats als de Catalunya i en víctimes-herois-esforçats als de la resta del país. Divisió que estableix una prioritat a l’accionar del catalanisme a Catalunya i una dinàmica de segon ritme-nivell, seguidisme a la resta. La perversió del plantejament és tan gran que ha arribat a quallar en tots els àmbits del catalanisme, fins i tot fora de Catalunya. Vaja, una pena, un desficaci i un plantejament desastrós per al país.
Un nou exemple d’aquesta realitat el tenim en els darrers dies. Per una banda, la important moguda generada pel referèndum d’Arenys de Munt i el nivell d’activitat creat ens situen en una perspectiva que ens pot fer pensar en una salut de qualitat per al catalanisme.
Paral·lelament a això, però, dos fets de gravetat i importància passen desapercebuts o simplement hom fa l’orni des de Catalunya: l’agressió als joves mallorquins a l’aeroport de Palma per usar la llengua amb normalitat o la decisió del secretari general del PSPV, Jorge Alarte, d’eliminar el nom País Valencià del partit, igual com fan els del PP traient-lo de noms de places i carrers.
La reacció del catalanisme de Catalunya és pràcticament igual a zero. I aquí és on s’esdevé la transformació del catalanisme en catalunyisme i on queda clar que el país està sent mutilat des dels rengles que més s’omplen la boca de catalanitat.
Qui demanarà, des del Parlament de Catalunya, la dimissió del responsable de governació mallorquí o del secretari general del PSPV? Quin partit ho prendrà com a propi, a Catalunya? Quines mobilitzacions es duran a terme? Potser encara hi haurà qui dirà que això són ingerències en afers d’altres “comunidades autónomas”?
Qui ha de defensar el país, sinó la gent, les institucions, els organismes…, del país?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!