Igual
que els homes, l’orgull sol encegar els pobles quan els vol perdre. Els
espanyols, de tant sentir que Batasuna era la mateixa cosa que ETA,
s’ho han acabat creient de debò. Suposant per un moment que fos cert,
caldrà que, ara, els seus fanàtics politòlegs es prenguin la molèstia
de dir-los com és possible que una ‘banda’ sigui capaç de crear una
iniciativa política de la seriositat, l’envergadura i el suport social
(el firmant en pot donar fe, perquè hi era) com la que es va presentar
el 15 d’abril a l’hotel Tres Reyes d’Iruñea. O amb unes altres
paraules: si el Fòrum de Signants de l’Acord Democràtic de Bases (entre
els qual es compten Aureli Argemí i Mònica Sabata del CIEMEN), que la
promou, no aconsegueix que es formi la Konponbiderako Mahaia (Mesa per
la Resolució), els espanyols ho tenen magre per a resoldre el conflicte
amb Euskal Herria. Si Batasuna només fos ETA, o a l’inrevés, Espanya ho
tindria molt més fàcil, car, de la feblesa de l’una de les parts, se’n
derivaria automàticament la de l’altra. Però, segons el ‘pensament
espanyol’ (més llosc, encara, que no El Pensamiento Navarro), com
explicar que la ‘part forta’ (política) pugui organitzar una iniciativa
com l’esmentada, capaç de plantejar als governs basc, espanyol i
francès un desafiament estratègic d’aquest calat, mentre la ‘part
feble’ (armada) declara l’alto-el-foc permanent? Ben senzill, els
direm: per la força real, profunda i sostinguda del moviment popular. I
l’error estratègic espanyol és de pensar-se que la pèrdua d’iniciativa
de l’organització armada significa la pèrdua de capacitat política i
mobilitzadora de l’organització política (per a més inri,
il·legalitzada).
A casa nostra, molta gent, i durant molt de temps, ha maldat per
prevenir-nos contra qualsevol assimilació del conflicte dels Països
Catalans amb el d’Euskal Herria. I tenen raó, però no pel que ells es
pensen. La mare dels ous de la diferència està en el fet que els
dirigents independentistes bascos han sabut portar la iniciativa
política sense separar-se del seu poble (i quan ho han fet, ho han
pagat car i han hagut de rectificar). Per aquest motiu, han pogut
copsar el canvi de sensibilitat en la nova correlació de forces
imposada per la política antiterrorista internacional, que ha permès
que ‘l’estat de dret’ espanyol tingui Euskadi sota un estat d’excepció
disfressat sota els parracs de les seves lleis, que no són les del
dret, sinó les de la força (només cal estudiar el ‘cas Parrot’, per a
entendre de què va la pel·lícula) emanada del concepte d’autodefensa a
tot preu dels estats occidentals.
En canvi, el nostre independentisme no ha trobat la manera de
coagular un moviment popular políticament autònom, no subordinat als
estats majors dels partits polítics. I, quan una facció d’aquest s’ha
apuntat a la política parlamentària, amb la fe dels conversos i la
rapidesa dels gats, ha caigut en l’oportunisme de voler treure profit
de totes bandes. Així, en les negociacions de l’estatut, que de bon
antuvi portava les cartes marcades (‘ja sabem que a Madrid caldrà
pactar’, etc., etc.), els sobiranistes institucionals han entrat en la
timba per interessos de partit, deixant de banda la mobilització
popular, l’única capaç de generar noves relacions de força i de
consciència. Però, en veure’s aïllats pels altres jugadors, més astuts
i acordats entre si, no han vacil·lat a l’hora d’apuntar-se a la
manifestació del 18-F, i fins i tot de propagar l’equívoc de fer-se-la
seva, com dient als seus competidors: ‘Heus aquí els nostres poders’.
La manifestació del 18-F, certament, ha estat la primera prova, en
molt de temps, que el moviment popular té els seus canals ocults de
formació de consciència per a adquirir una futura entitat política
pròpia, al marge del joc partidista que, de cara a les properes
eleccions regionals, pugna per repartir-se el pastís de ‘l’èxit’ de la
negociació de l’estatut. Però aquesta vegada la sensibilitat popular ha
pres cos al carrer desvetllant una nova consciència en l’àmbit del
catalanisme popular i ha cridat ben fort: ‘les coses han arribat fins
aquí’. Ja n’estem tips i tenim el dret de decidir. Tips de la dominació
d’Espanya i tips que els ‘nostres’ polítics en facin de politja de
transmissió (si no de soga per a penjar-nos una mica més).
No és l’hora, doncs, que aquesta nova consciència se sotmeti
mansament a un referèndum organitzat, justament, per a rebregar-la. Si
hi participa, haurà de ser per demostrar un nou i més alt grau de
consciència política, perquè la mobilització del 18-F ha de continuar
per la via encetada. Cal, doncs, que el sobiranisme institucional s’ho
pensi dues vegades, abans de creure’s legitimat a ficar en un sol tupí
totes les sensibilitats presents al si del moviment popular i a
extreure dels resultats del referèndum un mínim comú denominador que
els doni carta blanca per a actuar en benefici propi.
Que no somiïn, doncs, a assimilar-se la sensibilitat dels qui
direm NO al referèndum perquè sabem que al capdavant d’una autèntica
política popular d’alliberament nacional dels Països Catalans només hi
ha l’autodeterminació.
Julià de Jòdar
Text publicat avui, dia 24, a Vilaweb
M’ha semblat adient de fer-vos a mans aquest text que avui encapçala l’opinió a Vilaweb. Suposo que l’autor m’ho permetrà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!