Diuen que el temps acaba posant coses, grups i persones al seu lloc. I això és el que està passant en el nostre país. El pas del temps i les dinàmiques fan que cadascú acabi apartant els vels que emboiren la clara visió de les coses.
El paper d’ERC en el procés polític actual és una de les coses que més evidencien aquest fet. Durant temps ha jugat amb l’ambigüitat del marc nacional, amb l’ambigüitat del concepte d’esquerra i fins i tot amb l’ambigüitat del model democràtic.
Avui, veiem com ERC és un partit amb un projecte de país regionalitzat bàsicament a Catalunya i amb realitats regionals menors a la resta del país. Aposta per fer seguidisme de la Unió Europea. I aposta per la política de despatx, del pacte i els acords des de dalt. És, en definitiva, un ver exemple del model polític dominant en aquesta part del món que cada cop posa més en evidència el model corrupte, caduc, elitista d’un occident que es podreix i intenta seguir mantenint el seu predomini depredador, excloent damunt de la resta del món, al qual se l’enganya fent-lo creure que la seva participació en el pastís algun dia serà d’igual a igual. La “crisi” actual ho certifica definitivament.
I si aquesta aposta es pot avaluar en termes generals, en termes concrets es manifesta encara més i més dura. El pacte amb CiU al Parlament de Catalunya, que silencia i difumina la vergonya de les polítiques de personatges com Boi Ruiz, Felip Puig, Irene Rigau o el mateix Duran Lleida, és una clara mostra de la idea que per manar val qualsevol cosa, encara que se’ns vengui com que per avanaçar cal arremangar-se.
I encara, tot i que sembla que ara és tan poc important, ens queda el marc nacional. La renúncia pràctica, concreta, d’ERC a un projecte de tota la nació, cantonalitzant la seva acció política i apostant, de forma ja definitiva, per convertir Catalunya en el subjecte nacional i polític, això sí, amb imatges, declaracions conjunturals i tots els adornaments convenients que permeten manetnir el dubte sobre el conjunt dels Països Catalans és una aposta també determinant. ERC és una de les peces claus per al procés de fragmentació/espanyolització del conjunt de la nació. Precisament perquè manté estructures regionals i perquè té, en part de la seva militància, un origen en l’independentisme nacional, però amb una praxi exclusivament regional catalunyista, d’acceptació del marc que ha imposat el poder ocupant.
La declaració que preparen CiU i ERC per al Parlament de Catalunya és la passa definitiva. Estem a les portes del tancament d’una nova etapa i depèn dels i les independentistes i de les persones que creuen en una societat, avui més que mai, autoorganitzada, on les institucions estiguin al servei del poble i no vulguin representar-lo/substituir-lo i on els recursos estiguin en mans de la majoria que aquestes portes no es tanquin. I és cert que el programa pot ser llaminer per a alguns fins i tot en aquestes files, però és moment de decidir i fer-ho com a poble, com a país.
Ni l’esquerra, ni l’independentisme, ni la nació completa és un projecte propietat de ningú. Potser hi ha diferències de formes, d’estratègies, de visió. Però acusar a qui en teoria és company de viatge (ERC és també esquerra independentista, nacional, ho vulguis reconèixer o no) de ser qui fragmenta i espanyolitza la nació, de mentiders, gairebé de corruptes… és un error.
Salut i lluita
Isaac