I avui, precisament, 9 de febrer del
2010, una estructura d’aquest sector polític i social d’aquell país, el
SAT -Sindicato Andaluz de Trabajadores- ha convocat i desenvolupat amb
un èxit total una convocatòria de vaga general a la Sierra de Cádiz.
Una vaga que ha tancat tots els sectors menys alguna gran superfície
blindada per la policia espanyola, per protestar pels alts índex d’atur
-proper o superior al 40% en la majoria dels pobles de la zona- i pel
preu altíssim que ha de seguir pagant el poble andalús en aquesta
crisi. Les imatges de la vaga i les mobilitzacions parlen clarament de
la resposta i la capacitat de lluita de la gent d’aquells pobles. Al
front de la mobilització, un altre home carismàtic, amb una trajectòria
de compromís i honestedat realment important, l’exalcalde d’El Coronil,
Diego Cañamero. Una jornada de lluita que és un homenatge a l’actitud
de Diamantino Garcia, una gran persona a qui un músic andalús
extarordinari, mort massa jove, Carlos Cano, va dedicar
una preciosa
cançó.
I entre els participants a la mobilització, un altre nom propi de la
lluita social, política, sindical i solidària d’aquella terra,
l’alcalde de Marinaleda i diputat a les corts andaluses, Jose Manuel
Sanchez Gordillo.
Recordo, fa una pila d’anys, que una delegació de la Crida a la
Solidaritat vam desplaçar-nos a Sevilla, en un viatge massa ràpid -48
hores, 5 persones dins d’un cotxe- però del qual m’han quedat records
inesborrables, a nivell polític i a nivell personal i sensorial, per
reunir-nos amb la direcció del SOC i exposar-los la feina de la Crida a
la Solidaritat i l’interès d’establir relacions estables entre ambdues organitzacions. A la reunió hi eren en Diamantino Garcia i en Diego Cañamero. El resultat va ser fructífer, i a partir d’aleshores la Crida a la Solidaritat i el SOC van mantenir contactes i intercanvis en diferents àmbits, i el Diego Cañamero fins i tot va assistir a algun 11 de Setembre convidat per la Crida. D’aquells intercanvis, va sortir l’oportunitat de fer-li una entrevista per la revista que vam editar durant un breu període de temps anomenada Esprai -de la qual jo n’era el president i en Joan Manuel Tresserres, actual conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, n’era el director-, on Cañamero explicava una visió ben allunyada dels tòpics habituals entre catalans i andalusos. Uns tòpics i uns comportaments que ell havia conegut bé de ben jove en treballar a la construcció al nostre país com a immigrant.
Avui, en conèixer la notícia i el resultat de la vaga i la mobilització, i preveient el ressò i el tipus de comentaris que generarà -quantes pardaleries treuen els nostres mitjans de coses que passen a Andalusia i d’això no en sabrà res ningú?-, he pensat com n’és d’important la solidaritat i com n’és d’important que se sàpiga que arreu hi ha gent compromesa, allunyada dels grans centres de poder i que desenvolupa interessants i engrescadores propostes de futur.