L'Aleix a ca la Toca

Avui fa 30 anys de la signatura de la traïció. 30 anys de polítiques claudicants i justificacions del franquisme i la seva herència. 30 anys d’atzucac nacional i de vies mortes.
Avui, encara, els polítics que mantenen per vergonya de la humanitat sencera, però sobretot, de la gent que va perdre la guerra i va patir la persecució personal, col·lectiva i de les idees, l’acceptació de la gran mentida de la transició espanyola, la seva constitució i els seus estatuts, ens surten per peteneres com si fessin alguna gràcia o servissin per a quelcom -avui ERC reclama que el rei d’Espanya aprengui català!-.
Avui, mentre, el cop d’estat militar és legal gràcies a la constitució espanyola; és il·legal la nostra nació, els Països Catalans, a canvi d’haver-hi autonomies, i estatuts i retalls de l’Espanya suprema; és imposada una única organització econòmica, la que està a la base de la “crisi”; la nostra llengua va agenollant-se per demanar poder existir; les presons són iguals d’injustes que en acabar el franquisme i estan tan a petar com llavors; és vigent el comendament polític i militar de l’hereu de Franco i dels Borbons que ens han imposat l’anexió a Espanya i el repartiment del país amb França; avui, no tenim dret ni com a comunitats autònomes a jugar amb les seleccions esportives; avui…, vaja, una lliçó inacabable.
Avui, en l’Espanya més tolerant, dialogant i espanyola encara no es pot parlar del dret a l’autodeterminació, i encara han de fer-nos dscursos unitaristes.
Avui, 6-D, per allò del simbolisme, però cada dia, per allò d ela salut social i nacional, una única lluita, el reconeixement del dret a l’autodeterminació. I amb Espanya res més. Per estatuts, que parlin de Cantàbria, de Madrid o d’Extremadura. I qui en vulgui reivindicar, ni que sigui per retalls, que se’n vagi als encants, que allà li’n vendran i potser, tambe, l’embaucaran.