Després de representar el seu espectacle sobre Miquel Martí i Pol per primera vegada al País Valencià, al Casal Jaume I de Sueca, un xicot del Penedès, vint anys ben aprofitats, em demanà per llocs per eixir de festa per la ciutat de València:
– Mai no hi heu estat, a València?
– No, és la primera vegada que venim, i em feia molta il·lusió.
– Doncs crec que hauríeu de visitar el Carme, perquè a més a més hi trobareu monuments històrics.
– I és segur?
– No, cada nit anem matant catalans pel carrer.
És clar, el xicot aviat es va justificar: és la percepció que se’n té allà dalt, de València, la d’una violència generalitzada i constant envers tot allò que faça olor a català. Bo, en certa mesura ell no en tenia la culpa, perquè des de fa trenta anys els mitjan de comunicació del Principat informen sobre el País Valencià només, o gairebé només, amb motiu de successos més o menys desgraciats o de blaverades vàries.
Se’m podrà argumentar que les enquestes indiquen que més del 60% dels valencians estimen que valencià i català són dues llengües diferents, i que sobretot al cap-i-casal l’ambient anticatalanista és predominant. Que les agressions als valencianistes han estat constants durant trenta anys (jo en sóc testimoni, perquè les he patides ben a prop). I potser tinguen raó, però caldria afegir-hi alguns matisos.
Molts d’aquestos blavers simplement volen dir-li valencià a la seua llengua, i quan es troben un català parlant el seu dialecte oriental, ells contesten amb el seu millor valencià, per demostrar que a defensa d’allò propi no els guanya ningú. Molts han estat votants d’Unió Valenciana i han interioritzat molts prejudicis envers Catalunya, però són votants potencials de país. I ho assegure amb rotunditat, perquè me n’he trobat uns quants que reaccionen molt positivament a una argumentació tranquil·la, pausada i de trellat. No n’esperarem un sobiranisme convençut però sí un suport progressiu a forces polítiques d’estricta obediència valenciana i una aproximació a Catalunya. Com? A través del coneixement mutu. El coneixement fa l’estima. I malauradament, valencians i catalans hem viscut d’esquenes durant molt de temps.
El xicot no havia baixat mai al País Valencià. Si li haguera preguntat —no ho vaig fer—ara sabria quants llocs de l’Estat espanyol ha visitat, i de ben segur que en serien molts. Per què passen de llarg els catalans? Per què no fan aturada gairebé mai al País Valencià? Si ho feren més sovint, descobririen que poden passejar per la ciutat de València i entrar a qualsevol comerç parlant en català oriental. I els contestarien amablement, en valencià o castellà, segons la capacitació lingüística del dependent o dependenta que li toque en gràcia. Descobririen que els blaveros agressius són un reduït grup social amb escassa presència al carrer —pintades aïllades i prou— que es fan notar en ocasions molt concretes (manifestacions o concerts nacionalistes, esdeveniments culturals, etc.). Però a més a més descobririen que a València es parla valencià, molt més del que es puguen imaginar —i molt més del que s’imaginen, per cert, molts valentins monolingües que mai no han fet el mínim esforç per parlar la llengua del país, o de la “comunitat”. I descobririen que el valencià és present a la ciutat, a les parades de l’autobús, als cartells del trànsit i dels carrers, als comerços cada vegada més… fins i tot amb un govern del PP. I no, no estic dient que em conforme amb això, ni de bon tros. Però sí vull afirmar que no estem tan malament com es pensen al Principat. La llengua no està tan morta. És viva en un país que se sent molt espanyol, perquè històricament ha estat molt abandonat.
Ens cal veure’ns, ens cal parlar-nos, ens cal conèixer-nos, ens cal estimar-nos. Fa mig segle, Joan Fuster començà l’organització de viatges a Catalunya per a estudiants valencians, joves i prometedors, per descobrir-los la realitat del Principat —tot i que era una realitat idealitzada i irreal— i afermar la militància valencianista. Fa poc l’Agustí Cerdà em comentava que ara caldria organitzar viatges de joves catalans a València, “perquè s’enteren d’una vegada de què collons va açò”. I no li manca raó. Va, feu una llista i comencem a llogar autobusos. Tots a una veu, catalans vingueu! Tranquils, que no us matarem pel carrer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al País Valencià tracten prou bé els turistes de tots els països menys un, si aquest el que intenta és tractar d’anular la personalitat pròpia del País Valencià com a país valencià.
Intentat aprofitar-s’en que els dos països són sota l’imperi espanyol i que els catalans tracten de tindre més més influència i convergir amb els interesos espanyolistes.
Jo també vaig parlar fa uns mesos amb Agustí d’això mateix. Aquell dia ell va fer un discurs a Sant Boi i els ho va dir “Heu de baixar més al País Valencià”.
La veritat és que és una idea que havíem tingut moltes vegades però no l’hem duta a terme mai. Fer viatges per conèixer el territori, nosaltres mateixos i els catalans també. Vols fer-ho tu? Jajjajaja. Jo m’apuntaria als viatges segur.
Salut!!