Albert Vila Lusilla

Suposo que cada turista té els seus particulars objectius i preferències quan visita un país; per a mi és indispensable acostar-me, ni que sigui una mica, a la llengua que s’hi parla.

No tothom té, és clar, les mateixes dèries. Una vegada uns amics van fer el típic viatge a les tres repúbliques bàltiques. Era poc després que s’independitzessin, i, en tornar, jo estava frisós per saber, ni que fos una mica, l’abast del redreçament lingüístic. En va: no s’hi havien fixat. Ni tan sols van saber-me dir si predominaven els rètols en alfabet llatí o en alfabet ciríl·lic.

Amb aquests mateixos amics vam fer un viatge a Grècia, i jo em vaig passar el viatge donant-los la lata cada vegada que, sorprès, observava alguna peculiaritat lingüística. I ara passo a fer-vos-en cinc cèntims.

Quan s’observen els rètols dels llocs públics, els anuncis o els titulars dels diaris, sobta la familiaritat de la llengua: són tants i tants els termes que hem pres del grec, que sense gaire esforç es reconeix una bona part del vocabulari en ús.

En primer lloc, trobem paraules molt similars a les paraules del llenguatge tècnic i científic de les llengües ‘occidentals’, com és el cas de ‘telefono’ (opto per escriure amb l’alfabet llatí, tot i que això obliga a prescindir de la distinció entre epsilon i eta i entre omicron i omega). D’altres, d’origen ben antic, corresponen a alguns termes cultes nostres i continuen en el grec modern amb el significat original o molt afí; és el cas d”autocrata’, terme corresponent a ‘autocrator’, designació que durant el domini romà es donava a l’emperador, o ‘exodos’, que avui significa ‘sortida’, i que per a nosaltres ha donat lloc al terme culte ‘èxode’.

Al costat d’aquests casos transparents, n’hi ha d’altres enganyosos, en què s’ha produït un desplaçament semàntic i el terme ha adquirit un valor totalment diferent del que hi donem nosaltres: és el cas de ‘sintagma’, que per a nosaltres és un concepte lingüístic i que per a ells vol dir, simplement ‘constitució política’. Recordeu els aldarulls de la Plaça Sintagma?

Són nombrosos els casos en que coexisteixen en el grec modern paraules molt similars, l’una emparentada amb un terme culte i l’altra usada en el sentit etimològic. Així, per exemple, a l’ascensor trobem un botó amb la indicació ‘anodon’ (pujada); a l’etiqueta de l’aigua mineral, en canvi, trobem ‘anionta’ (‘anions’) en el detall de la composició.

D’altra banda, hi ha paraules on es distingeixen alguns dels elements lèxics que han adoptat les nostres llengües, però combinats d’una manera que nosaltres no hem fet. Per exemple, ‘asthenoforos’, que significa ambulància (compareu amb ‘astènia’ i amb ‘cromòfor’), o ‘autokineto’, que significa ‘automòbil’ (compareu la segona part amb ‘cinètica’).

Moltes paraules mantenen la mateixa forma i el mateix significat (o amb canvis mínims) que tenien en grec clàssic: ‘theatro’, ‘biblio’, ‘gunaika’ (compareu amb els nostres ‘teatre’, ‘biblioteca’ i ‘ginecologia’).

En d’altres casos ens trobem amb paraules clàssiques al costat d’altres de modernes que no hi estan gens emparentades i que en el llenguatge normal han desplaçat les primeres. No sembla fàcil de saber fins a quin punt hi ha correspondència entre la llengua parlada i l’escrita en aquest casos: sembla que les formes escrites són més clàssiques i les parlades més modernes: les gramàtiques ja n’adverteixen. Així en una etiqueta de vi es pot llegir ‘oinos erithros xeros’ (vi vermell – nosaltres en diem negre – sec). Però en la llengua parlada es fa servir ‘krasi’. Una informació d’urgència facilitada per la guia que ens va portar a Delfos afirma que el terme ‘krasi’ fa referència originalment a la barreja de vi i aigua que es feia a la ‘cratera’.

També hi ha termes mixtos, amb una arrel grega i una de llatina, com ara ‘aeroskafe’, que significa ‘avió’.

I com totes les llengües contemporànies, el grec ha assimilat termes procedents del francès i de l’anglès: ‘reportatz’ i ‘liftingk’.

En l’escriptura dels noms propis forasters es fan servir dos criteris diferents: per a les marques comercials internacionals es fa servir sempre l’alfabet llatí (Coca Cola, Dior, Lancôme); en canvi, ens els noms de persones es fan servir transcripcions fonètiques més o menys acurades (‘Rompin Gouliams’ =’Robin Williams’, ‘Tdzak Nikolson’ (=’Jack Nicholson’).

En les matrícules dels cotxes només es fan servir lletres majúscules de forma igual (forma, no valor!) a les llatines.

Finalment, una constatació sociolingüística: antigament les paraules començades amb una vocal feien servir els anomenats ‘esperits’, el suau i l’aspre; aquest darrer va donar lloc als termes grecs que escrivim amb ‘h’ inicial (‘hieràtic’, ‘holograma’). Com que fa segles que la distinció fonètica s’ha perdut, els esperits s’han suprimit. Molts – com ara l’abans al·ludida guia de Delfos – ho consideren una desnaturalització de la llengua. Una cosa semblant va passar en francès quan van limitar l’ús de l’accent circumflex o en alemany quan van simplificar l’ús de la coma.