Es pot entendre el neguit per les repercussions econòmiques, però fa certament molt mal d’ulls que l’Ajuntament projecti d’editar postals demanant que sisplau no se’n vagin, i adduint – a veure qui la diu més grossa – que l’Acadèmia ha estat durant anys “un ejemplo de convivencia”.
Mesells com som, se’ns pot ben aplicar allò que els anys 60 del segle passat deia Salvador Espriu (quan encara era de bon to ésser amic d’Israel): “Ara, rossí de lladres, poble meu Israel, suportes que s’altivin servidors insolents, quan els teus homes prínceps, envilits per la fam, aprenen amb l’esquena les més subtils raons de la força”.
La fam, certament, envileix, ens envileix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si ara, l’exèrcit ha decidit, que s’en va de Talarn, deurà ser per que els seus comandaments han cregut edient que aquest compleix militar, ja no té justificació ni dona servei útil a les noves necessitats de l’época en que ens toca viure.
En canvi de lamentar-se i gastar uns diners públics inurilment, perque en aquest sentit, dubto que hi hagi gent amb dos dits de cervell que l’hi fagi costat, no fa servir aquestos diners en el foment d’altres iniciatives que puguin ser d’interès local i pugui donar a coneixer més la població i la comarca?
Si s’acaba una etapa, com alcalde, te l’obligació d’il.lussionar amb nous projectes als seus conciutadans. Lamentant-se, no s’arregla rès.
Però passa com els jugadors catalans de les seleccions espanyoles, que com els representats polítics catalans no tenen els pebrots de declarar la indpendència, no tenen més remei que jugar amb la selecció espanyola o fer-se el hara-quiri de l’Oleguer.