La vicepresidenta Joana Ortega ha anunciat la voluntat del Govern de tirar endavant les negociacions per a aconseguir aprovar la Llei electoral de Catalunya. És molt bona notícia que s’opti – pel que sembla – pel sistema alemany, que reuneix la doble característica de responsabilitat personal dels diputats i l’estricta proporcionaltat del resultat.
Fa sis anys vaig publicar en un altre lloc un article sobre aquest tema, que crec que encara pot ser útil de llegir.
Tot i que hi proposo una ditribució en districtes electorals, aquest és un fet secundari; allò que és rellevant és la doble procedència del vot. A reserva de tornar sobre el tema, reprodueixo sense canvis l’article de fa sis anys.
Un dels motius de desacord entre els partits en el debat sobre l’Estatut és el sistema electoral que haurà de regir a Catalunya en el futur. Els uns són forts a les grans conurbacions, i per tant volen reforçar la proporcionalitat; els altres són forts en els altres territoris, i volen mantenir l’actual prima a les demarcacions altres que la de Barcelona. Aquest debat està viciat d’origen, i es pot criticar des de dos punts de vista, l’un polític i l’altre tècnic.
Des del punt de vista polític, és lamentable que els partits d’obediència catalana creguin que per sempre més han de renunciar a ésser prevalents en les zones de gran immigració espanyola: això no diu gaire a favor de la confiança en la capacitat de Catalunya, i no convida gaire els interessats a integrar-se més.
Des del punt de vista tècnic, es contraposa la proporcionalitat estricta amb la prima a la representació dels territoris poc poblats, tot i que en realitat són dos temes diferents i és perfectament possible satisfer-los tots dos alhora.
Ara: per aconseguir això, cal anar a un sistema amb una forta component d’elecció unipersonal. I amb aquest sistema es resoldria una qüestió defugida sempre per les cúpules dels partits, però tant o més important que la de les quotes de representació dels territoris. El sistema d’elecció unipersonal i la composició proporcional d’una cambra legislativa no són, com sovint es vol fer creure, incompatibles. N’és una mostra el sistema alemany. Explicat molt resumidament, funciona així:
– Cada elector vota nominalment un candidat i alhora una llista.
– A cada circumscripció queda elegit el candidat personal més ben situat (com a la Gran Bretanya i als Estats Units).
– Però, a diferència d’aquests dos països, els vots a partits, un cop disminuïts en el muntant dels vots aconseguits pels diputats elegits nominalment, donen lloc a una segona assignació de diputats amb els de les llistes, de manera que el resultat global és gairebé exactament proporcional.
A la Gran Bretanya i als Estats Units sovint hi ha rebel.lions de grups de diputats o senadors, i això és molt bo per a la democràcia, perquè fa que el lideratge no consisteixi només a guanyar unes eleccions, sinó que s’ha de revalidar dia a dia davant els representants de la voluntat popular. A més la representació “territorial” hi adquireix un valor molt més gran. No és el mateix, posem per cas, ésser un diputat oriünd de Falset i elegit en la llista provincial de Tarragona que ésser elegit personalment com a “diputat del Priorat”.
Crec que un sistema així aniria molt bé a Catalunya. És comprensible que durant la transició es mirés d’enfortir els partits, però el poder d’aquests enfront del diputat individual és excessiu. Us imagineu els diputats de CiU abans i els d’ERC ara fent renúncia rere renúncia si haguessin guanyat personalment el seu escó? Us imagineu un volta-face tan desvergonyit com el de CiU amb el referèndum europeu quan la immensa majoria del partit estava a favor del no? Us imagineu el paper galdós dels diputats d’ERC, partidaris – deien – de la independència si haguessin de respondre personalment davant els electors?
Doncs amb un sistema semblant a l’alemany es resoldrien d’un sol cop tres qüestions importants: la proporcionalitat, la responsabilitat personal dels diputats i la prima als territoris menys poblats. Per exemple (suposant un Parlament de 135 escons i 41 circumscripcions comarcals):
1. Les 13 comarques menys poblades elegeixen 1 diputat cada una.
2. Les 27 comarques més poblades (excepte el Barcelonès), n’elegeixen 2 cada una.
3. El Barcelonès n’elegeix 3.
4. Els 65 diputats restants s’elegeixen segons l’esmentat sistema alemany.
Amb això s’aconsegueix:
1. Que un 52% dels diputats siguin responsables personalment davant els seus electors.
2. Que els territoris altres que les grans conurbacions estiguin representats més que proporcionalment.
3. Que el resultat final sigui més proporcional que l’actual.
Em temo tanmateix que els partits d’obediència catalana preferiran continuar vivint de la rifeta, i que tots – uns i altres – miraran d’evitar cap sistema que qüestioni el poder omnímode de les cúpules dels partits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!