No és vàlid comparar les retallades de TV3 amb les dels CAPs (poso aquest exemple perquè és el que posa la Fundació CatDem): de CAPs n’hi ha arreu, i una solució o altra acabarà trobant-s’hi (probablement a expenses de la pèrdua d’una nova parcel·la d’autonomia); la debilitació de TV3 és, en canvi, un problema específic de Catalunya. És allò que deia el president Companys: Per lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent, però Catalunya només ens té a nosaltres. Escatimar recursos a TV3 és plegar-se a un dels punts dels programes, cada cop menys ocults, tant del PP com del PSOE, encara que ho revesteixin d’arguments econòmics o de lliure competència. Què penseu que pretén la insistència en la presumpta incompatibilitat entre titularitat pública i ingressos per publicitat?
Arronsar-se davant aquest atac equival a arronsar-se davant l’atac a la immersió lingüística a les escoles: renúncia que lamentablement acabarà arribant si no ha arribat ja.
Si el govern de la Generalitat – els successius governs – es distingissin per la seva fermesa a l’hora de fer complir les normes legals en favor del català en el camp de l’etiquetatge o les disposicions sobre el cinema en català, encara podríem pensar que la substitució d’uns canals públics per uns altres de privats no és cap fet dramàtic. Al capdavall, a molts països es considera que un cop fixats uns estàndards de seriositat i de qualitat, que actuen d’imant cap amunt, els mitjans de comunicació públics ja han complert amb la seva comesa. Però el cas de Catalunya és diferent, perquè la finalitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat és doble: d’una banda, la ja al·ludida fixació d’uns estàndards de qualitat que atraguin cap a l’excel·lència la resta del sector, i de l’altra, aquell aspecte de la normalització lingüística que va comportar que avui ja ningú s’estranyi de sentir el David Crocket d’El Alamo expressant-se en català.
El govern de la Generalitat només ens parla de racionalitat de la despesa, d’eficiència i d’acomodació a la trista realitat. I té raó. Però no encerta la manera de dir clarament que el seu dèficit no és per excés de despesa – que cal admetre que n’hi ha hagut – , sinó bàsicament per manca d’ingressos, i que això entronca directament amb el tema del drenatge fiscal a què és sotmesa Catalunya. Sense aquest drenatge no ens caldrien les tisores o, com a molt, podríem limitar-nos a retallar serrells i filagarses, com fan els bascos.
Les sinuositats en la reivindicació d’una cosa que mai no se sap si se n’ha de dir concert econòmic, pacte fiscal o d’alguna altra manera i, encara menys, a què aspira, no auguren res de bo.
Tot això no obsta per a reconèixer que la Fundació CatDem l’encerta en la denúncia de l’amiguisme i dels contractes obscurs i econòmicament desproporcionats. Però per a això no cal tancar dos canals, només cal optimitzar el control i exigir la racionalització de la despesa en els que ja existeixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo molt més pitjor el desmantellament -aquí sí que cal posar el mot- de les residències de temps lliure. En aquest tema no hi ha hagut tant de rinbombori. Ja se sap: les vacances a bon preu dels proletaris, no són fashions… i no hi ha mortal que es pugui penjar una medalla de vanitat com pasa al “món de la cultura” i la [des]informació! “Ademés -pensarà algun progressista de boca-, les residències aquestes van ser un invent del franquisme…”
Atentament, i feliç dissabte
Ningú en parla d’ eliminar tv·3, francament no sé pas que t’ empatolles,eh!
Cal aprimar aquest sector de privilegiats, i pensa que el Comité d’ empresa només fa que lluitar,legitimamement, per la seva butxaca, però llastima que ho fa frivolament i sembla que no sapiguen on viuen.