En ocasió del 75è aniversari de l’inici de la Guerra Civil, el setmanari Presència ha publicat, amb el títol d’Instantànies de guerra, un recull fotogràfic de l’època, amb algunes fotos molt conegudes, com la del bombardeig del centre de la ciutat de Barcelona el 17 de març de 1938, al costat d’altres de no tant conegudes i, probablement, d’alguna d’inèdita.
No me n’hauria adonat si la meva dona no me n’hagués advertit: “Mira, el teu parent”. Efectivament, una de les fotografies duu com a indicació d’autor, el nom de Francesc Riuró i Llapart. Francesc Paco Riuró Llapart era cosí germà de la meva mare: les seves respectives mares eren germanes.
Per a mi Francesc Riuró, estadant del carrer de la Rutlla de Girona, és una ombra vaga mig perduda en la llunyania del temps. Josep, Ricard, Francesc, els tres germans, no em feu dir si aquest era l’ordre. Recordo – això sí – que en Paco em va ensenyar a distingir els nummulits, i que em va regalar un comptafils – que per a mi fou com un preuat tresor – i un llibre de Geologia de Catalunya, de Marcel Chevalier. Conservo encara totes dues coses. I records difuminats de converses de grans en què apareixia un tal doctor Pericot. I una fotografia familiar, on jo tenia menys de 12 anys. No res més.
En tota la meva vida adulta ja no vaig tenir-hi cap mena de contacte més, llevat d’algun d’esporàdic en motiu d’algun casament: coses de les famílies…
Sospito, però, que la magdalena de Proust deu tenir variants insospitades; el cas és que m’he sentit empès a saber més de la fotografia i de l’aventura vital en què es va produir. Tot el que exposo a continuació es troba a l’abast del públic en general i ni una sola dada, llevat de les ja esmentades, m’ha arribat ni per contacte directe ni per via familiar.
La foto de Francesc Riuró que va publicar Presència pertany avui al Fons Francesc Riuró, dipositat en el Museu d’Arqueologia de Girona. S’hi veu un grup de gent – onze persones – al voltant d’unes despulles humanes. Correspon a l’exploració, feta el 21 d’agost de 1936, del contingut de la tomba de Sant Narcís, que havia estat profanada.
Com va trobar-se Francesc Riuró en aquest destret? Francesc Riuró Llapart va néixer a Girona el 1910. Després d’estudiar a l’Escola de Belles Arts, el 1928 va entrar a treballar amb l’arquitecte Rafael Masó, fins al 1935, en què aquest morí. Això li va permetre col·laborar en la restauració dels Banys Àrabs i de l’església de Sant Feliu. Des del 1931 va col·laborar també amb Serra-Ràfols, que explorava les muralles de Girona, i que li va despertar la vocació per l’arqueologia. Fruit d’aquesta nova activitat fou el descobriment, juntament amb Carles de Palol, del poblat ibèric de Sant Julià de Ramis.
En esclatar la guerra civil, va participar en la Comissió per a la Defensa del Patrimoni Artístic i Arqueològic, i es dedicà a la tasca de salvar obres d’art que corrien el perill de dispersar-se o de perdre’s, i fou nomenat delegat del Servei d’Excavacions i Museus de la Generalitat a Girona.
En els primers dies de la guerra es van produir a Girona – com arreu – atacs a persones i patrimonis, i entre aquests, als immobles de l’Església. Els membres de la Comissió no tingueren pas una tasca fàcil. Tot i aconseguir el control de la Catedral, van haver de negociar amb els assaltants, els quals insistien que calia eliminar els altars de la catedral per a justificar-se davant els grups més extremistes. Aquest és el testimoni de Francesc Riuró: “Davant la nostra negativa i després de molt discutir, s’aconseguí que cedint-los les parts de menys interès artístic d’alguns altars moderns, com a cosa simbòlica, restessin tranquil·litzats. No hi hagué altra alternativa” (1). Pel que fa al sepulcre nou de Sant Narcís situat a Sant Feliu, el comitè de confiscacions amenaçava de destruir-lo. Posat el fet en coneixement de la Generalitat, s’ordenà que es fes un reconeixement del sepulcre, al qual van assistir, a més dels membres de la Comissió Gironina, Folch i Torres, director dels Museus de Barcelona, l’arquitecte Ricard Giralt i un representant del comitè. Un cop retirats alguns objectes de valor arqueològic, el representant del comitè “amb una arma a la mà digué que havíem d’acomiadar-nos ja que ell es feia càrrec de les restes, i procedí, tot seguit, a segellar les portes de la sagristia de la capella, on es feu l’exploració”. (2)
El 1937 Francesc Riuró es va incorporar a l’exèrcit republicà i el 1938 va ser destinat a Roses, on va excavar la Ciutadella.
El 1940 va fer la coneixença del doctor Pericot, amb qui va poder col·laborar els primers anys de la postguerra. Desplaçat, però, a la Diputació Provincial de Girona, els seus treballs arqueològics es van haver de limitar a activitats fora d’hores. Encara va poder fer notables serveis, com ara evitar que la Ciutadella de Roses fos enderrocada i convertida en solar urbanitzable.
Anys més tard, el juny del 2000, Riuró fou guardonat per la seva tasca de conservacionista amb el primer premi que va concedir l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.
Francesc Riuró va morir el 2008. Dos anys més tard, en ocasió del centenari del seu naixement, la seva família – bàsicament els seus nebots – van fer donació del seu fons documental a l’Arxiu Municipal de Girona.
Aquells fets de 1936, narrats en primera persona, ens porten a una reflexió que no té res de nova però que cal refer sovint. En paraules de Josep Termes: “Amb la revolució apareix l’idealisme, la mobilització desconeguda i brutal de totes les energies positives, però també el descontrol, la venjança personal, el sadisme, l’acte arbitrari. I un fenomen típic de totes les revolucions: l’ingrés massiu de nous militants que, en general, van a parar als grups més radicals. Aquest neòfit és el pitjor espècimen de la revolució: la seva covardia anterior (o un passat no gaire net ni gloriós) l’empeny cap a les pitjors accions, les més salvatges i les més injustes. Ben sovint he sentit explicar, en privat, és clar, als mateixos dirigents anarquistes i d’altres grups com la seva vida va córrer perill en produir-se la revolució i en intentar frenar els incontrolats: anarquistes de tota la vida, aculats, per moderats, per una massa assassina que mai no havia lluitat per la revolució, i que si abans no volia res ara ho vol tot, i a la vegada.” (3)
(1) Francesc Riuró, La lluita per la salvaguarda del Patrimoni Artístic, dins Revista de Girona, núm. 116 (1986).
(2) Francesc Riuró, ibidem.
(3) Josep Termes, De la Revolució de setembre a la fi de la guerra civil, dins Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar (1987).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!