Albert Vila Lusilla

Un dels procediments preferits pels adversaris de la independència de Catalunya és el recurs a la història. Deixem de banda les afirmacions delirants que remunten la unitat d’Espanya a 3000 anys d’antiguitat, i centrem-nos amb les que, amb més aparença de moderació, han adquirit més carta de naturalesa, trobem les referides a l’època dels Reis Catòlics o a l’inici de la dinastia borbònica.

Vagi per davant que la història explica l’evolució dels pobles fins a la situació en què es troben en cada moment, i fins i tot poden ajudar a entendre llurs aspiracions de futur. Però una cosa és explicar i una altra justificar: la justificació ve exclusivament de les circumstàncies i de les aspiracions de cada moment.

Avui, dia per dia, fa 800 anys de la batalla de Muret, en què va perdre la vida el rei Pere II. Amb aquesta mort concloïa forçosament una política pacientment configurada al llarg de diverses generacions, i el nou rei, Jaume I, es va veure obligat a un canvi sobtat d’estratègia, fruit de la qual foren les conquestes i repoblacions del País Valencià i de Mallorca. I un cop conquerides, va fer unes disposicions testamentàries que es troben en l’arrel de tot el que s’ha esdevingut després en el si dels Països Catalans.

Es fa difícil de dir com haurien anat les coses si Pere II hagués triomfat a Muret, o si a la mort de Martí l’Humà s’hagués entronitzat el Comte d’Urgell i no Ferran I, o si Ferran II no s’hagués casat amb Isabel de Castella, o si Carles II hagués tingut descendència. O… o… El debat és estèril i no condueix a res. Som hereus de tots aquests atzars històrics, però es tracta, per dir-ho així, d’una herència rebuda a benefici d’inventari.

És bonic anar a Ripoll i emocionar-se davant la tomba de Guifré, o pujar a Muret i contemplar el senzill monòlit commemoratiu de la batalla de 1213, o anar a Poblet i admirar-hi el sepulcre de Jaume I, o a Santes creus i meravellar-se del sarcòfag de pòrfir de Pere el Gran, o fer-se present al fossar de Santa Elena del Castell de Montjuïc i indignar-se un cop més per l’afusellament del president Companys.

Però subsisteix la pregunta: de tot aquest cabal rebut – llengua, literatura, cultura, història, tradicions, costums, paisatge agrícola, industrial i urbà, que en fem? Això només podem respondre-ho els catalans d’avui, mirant al passat, sí, però especialment pensant en el present i en el futur que llegarem als nostres fills i néts.

Essent així les coses, el recurs a la història com a justificant imperatiu del que hauríem de fer és força inoperant. El debat es situa en dos nivells que difícilment poden arribar a convergir.

Entre 1775 i 1795 Polònia fou objecte de repartiment entre Àustria, Prússia i Rússia, però va sobreviure dos segles llargs amb l’anhel de la independència, que fou finalment aconseguida al final de la primera guerra mundial. Podia haver anat d’una altra manera, però va anar així, i avui ningú no discutiria el dret de Polònia a romandre com estat independent mentre els seus ciutadans així ho vulguin.

Entre els contraris al progrés nacional de Catalunya, no falla cap any la veu dels qui diuen que s’ha falsificat la història i que Rafael Casanova era un patriota espanyol, i com a prova al·leguen frases referides, sí, a Espanya, o, més exactament, a una determinada idea d’Espanya. Molt bé: i si ho hagués estat, què? En què canviarien els nostres anhels d’avui?

A més, tota l’argumentació gira al voltant de dos equívocs: el sentit de la paraula Espanya i el concepte d’estat – o de nació – aplicat a èpoques pretèrites.

Voleu referències a Espanya? Us en donaré de més antigues que les que esmenteu parlant de Rafael Casanova. A la Crònica de Jaume I podem llegir: “El nostre pare, el rei don Pere, fou el rei més generós que mai hi hagué a Espanya”. És evident pel context històric que en aquella època Espanya és un terme força més geogràfic que no pas polític, i encara el contingut polític que pot tenir és per oposició al musulmà Al-Andalus.

Més ençà, Ferran el Catòlic mai no fou rei d’Espanya. Ni tan sols ho fou de Castella, i a la mort d’Isabel no el van voler ni com a regent. I Felip I de Castella mai no fou comte de Barcelona: per això Felip V és per a nosaltres Felip IV. El primer monarca que fou alhora rei de Castella i comte de Barcelona – i molts altres títols més – fou Carles I. El seu fill Felip II encara tenia molt clar que era rei de diversos regnes – confederació en diríem avui – i mana que es corregeixi un document que li presenten, i fa que digui “desde la raya entre estos reinos de Portugal y los de Castilla hasta Madrid, y desde allí hasta la raya entre aquellos reinos de Castllla y los de Aragón”.

La política d’absorció decidida comença amb el Conde-Duque de Olivares i culmina amb Felip IV. De fet, el nou rei convoca Corts de Catalunya (1701-1702). De Catalunya, no d’Espanya! No sé si d’això se n’ha de dir un estat, però el que és cert és que d’Espanya en conjunt no se’n podia dir estat, i menys en singular.

Que les Corts fossin tenses no era cap novetat: històricament havien servir justament per a resoldre les tensions i arribar a una entesa pactada. El rei es compromet – hipòcritament – a servar els drets de Catalunya – que es compilen novament -, cosa que no va fer: aquest, i no altre, fou l’origen de la Guerra de Successió. Els catalans havien jurat fidelitat? Sí. El rei havia jurat respecte a les institucions catalanes?: Sí, i no va complir. I això, donada la tradició constitucionalista del país, era greu, molt greu. Qui va trencar el pacte, va ser el rei.

No res diferent del que ha vingut fent l’Estat espanyol amb la Constitució vigent – que tant invoquen – i amb els Estatuts de Catalunya.