L’ambaixador d’Espanya a la Gran Bretanya, Federico Trillo, hi ha replicat afirmant que els dos processos no tenen gaire en comú. En fer-ho, d’una banda ha insistit en l’argúcia legal, mirant de justificar-la; de l’altra, ha recorregut a l’habitual lectura esbiaixada de la història.
Pel que fa al primer aspecte, com a màxim argument destaca que la unitat d’Espanya és consagrada solemnement per la Constitució, i al·ludeix al 90% de vots favorables que va tenir a Catalunya la Constitució. Oblida, però, fer cap mena de referència a la situació postdictatorial en què es va celebrar aquella consulta, i com el desig de normalitat democràtica va obviar moltes insuficiències del nou text legal. I oblida també com ha estat pràctica constant de tots els governs espanyols la minimització dels aspectes que es refereixen a la pluralitat cultural i lingüística, que havia d’haver estat la directriu del sistema autonòmic, ja de bona hora menystingut per la tradició uniformista i centralista (el glaçament de la Bàltica, en paraules del president Pujol), fins al punt que la majoria dels catalans ha passat a considerar-la un marc inservible.
Pel que fa a l’aspecte històric, Trillo insisteix en la lectura esbiaixada de la història espanyola. No ho fa, certament, amb l’exageració d’una Esperanza Aguirre, que remunta l’existència d’Espanya a fa 3000 anys, és a dir, abans que el primer grec posés el peu a Empúries. Però si que insisteix en els tòpics habituals de la historiografia patriòtica – que no científica – espanyola.
Algun dels errors és groller: la confusió entre el Regne d’Aragó i la Corona d’Aragó, dos conceptes nítidament diferents, i que un ambaixador no hauria d’ignorar, ja que és com confondre la Gran Bretanya amb la Commonwealth. Catalunya no ha format mai part – en contra del que afirma Federico Trillo – del Regne d’Aragó; va constituir, conjuntament amb l’Aragó i en peu d’igualtat, la Corona d’Aragó, cosa que és molt diferent.
Una altra lamentable confusió és de considerar que només els regnes són entitats polítiques de primer rang, ignorant que això no és cert en molts casos. L’exemple més notable és Venècia. Entre Catalunya – comtat i després principat – i Aragó – regne – no hi hagué mai subordinació, sinó igualtat, i la preeminència d’Aragó era només honorífica a l’hora d’esmentar els títols reials.
La base de totes les confusions – sovint interessades – és l’ús de les mateixes paraules sense tenir presents els desplaçaments semàntics que es produeixen al llarg dels segles. Moltes vegades es diu que Catalunya – el comtat de Barcelona – no ha estat mai independent. Tanmateix des de Borrell II (finals del segle X) es pot parlar clarament d’independència, i per això la Generalitat la va commemorar el 1987.
Fa mil anys les sobiranies no eren “nacionals”, sinó personals, i el concepte d’estat era molt tènue. Borrell II i els seus successors exerceixen plenament aquesta mena de sobirania. Actes de sobirania foren ignorar el vassallatge als reis de França – especialment amb l’adveniment dels Capets -, enviar llegats a Roma per a obtenir la restitució de la província eclesiàstica Tarraconense, signar un tractat internacional amb Al-Hakam II i disposar lliurement dels seus territoris en testament (els comtes anteriors havien esdevingut hereditaris, però només per la via dels fets). I el seu successor Ramon Borrell I encunya moneda amb la seva pròpia efígie, un altre símbol de sobirania. Traslladant el segle X a inicis dels segle XXI, d’això se’n diu independència.
La unió entre Aragó i Catalunya fou de caràcter personal i amb institucions de caràcter polisinodial: el sobirà es feia aconsellar no per un sinó per una diversitat de consells, un per territori, i per la via pactista es van anar desenvolupant institucions a Aragó, a Catalunya, i després a València, a Nàpols… Aquest sistema, fent servir un anacronisme terminològic que tanmateix respecta en essència l’esperit del desenvolupament institucional, ha estat designat alguna vegada com confederal.
Aquest caràcter és heretat en principi per la monarquia dels Reis Catòlics i successors. Cal notar que Ferran el Catòlic, un cop vidu, a Castella només fou regent, i encara amb una interrupció. Felip I (Felip II de Castella), meticulós com era, encara corregeix els seus consellers quan li presenten una proposta de norma a la qual, tot i ser d’abast castellà, el redactor, intencionadament o no, donava un abast més ampli.
És clar que paral·lelament hi havia dues forces poderoses que s’oposaven a la continuïtat d’aquest sistema: una de caràcter particular, la poca predisposició castellana, per falta de tradició, als sistemes representatius, pactistes i diferencials, i l’altra, la tendència a l’autoritarisme monàrquic, general a l’Europa de l’època. Però encara en l’època de Felip IV el comte-duc d’Olivares incita el rei a la unificació:
Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona…
Notem com situa el comtat de Barcelona – és a dir, Catalunya, en peu d’igualtat amb els altres territoris de la monarquia, i l’estat espanyol unificat al nivell de desig. Aquest programa seria dut a terme pel primer Borbó, Felip V. És interessant, però, examinar l’argumentació del propi monarca:
…haviendo con la assistencia Divina, y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis Armas esse Principado, toca à mi Soberanía establecer Govierno en él.
Adonem-nos que parla de Principado i d’establir-hi govern – a Catalunya, no a la Corona d’Aragó; reconeix doncs, ni que sigui per suprimir-la, que fins aleshores Catalunya tenia vida política pròpia. Els 500 anys llargs de què parla l’ambaixador Trillo s’han de matisar, si més no.
Aquesta fi de les institucions catalanes és oblidada per Federico Trillo que, en canvi, remarca que la unió d’Anglaterra i Escòcia fou voluntària. Sadnant paradoxa: si t’uneixes voluntàriament, et pots separar; si t’anorreen per la força de les armes, no.
La pregunta sobre des de quan es pot parlar d’un estat espanyol simplement no té resposta: és un procés gradual. Depèn doncs de què tinguem ganes d’argumentar. I sota el concepte habitual d’estat unitari, la primera formulació legal fou la Constitució de 1812, i no havent funcionat mai plenament aquesta, el primer rei d’Espanya, Amadeu I de Saboia.
I el que és clar i més rellevant és que aquesta visió d’estat unitari ha tingut – i té – una adhesió que a Catalunya no pot ser pas qualificada d’entusiasta. I això enllaça amb l’argument de la Constitució: les constitucions són per als pobles, no els pobles per a les constitucions.
Els contraris a la independència de Catalunya afirmen que Catalunya forma part d’Espanya (els més barroers diuen “és d’Espanya”) des de fa 500 anys, i que per tant no pot ser independent. La premissa no és certa, i encara que ho fos, no se’n derivaria la conseqüència indicada.
D’això darrer, però, ens n’ocuparem un altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i són rencorosos amb tot aquells
que es troben pel mig dels seus dominis
sota l’escusa de sus esclussivos intereses de Estado.
O si no pregunta-ho als jueus,
pregunta-ho als moriscs,
o les morts sobtada com la de Cristòfol Colom a Valladolid
i la tergivessacions històriques repetides.
I això només té una cura
la independència.
I ara Zapatero amenaça
amb la por a la independència
i que restarem sols.
Quan la única realitat empírica
ha estat la contrària
a no ser que hi haja qui vulga
viure sota el desengany permanent
i posar-se una vena als ulls.