Albert Vila Lusilla

Sembla que finalment el president Rajoy comença a reconèixer que té un problema amb Catalunya, i que no el pot despatxar amb una actitud de menyspreu olímpic com fins ara.

En ocasió de la celebració del 35è aniversari de la Constitució espanyola, ha assenyalat que “la Constitució es pot reformar com qualsevol obra humana (…) Crec que està en ple vigor, crec que es pot reformar, però per a reformar la Constitució es necessita un consens similar al que va tenir al 1978”.

Pel que fa a l’altre gran partit espanyol, de de fa temps juga, especialment a instàncies del PSC, amb la idea de la reforma de la Constitució en sentit federal. Tot i que es tracta d’afirmacions molt genèriques, han encès llums d’alarma entre els dirigents. Susana Díez, actual presidenta d’Andalusia, s’ha mostrat partidària que “la igualtat dels ciutadans” sigui el límit per al sistema federal, i que per això “cap federalisme asimètric tindria el suport dels socialistes andalusos”. Ja sabem què significa això.

Pel que fa al PSC, amb la seva participació en el dia de la Constitució, s’ha situat en l’òrbita del PP i de Ciutadans. I a més, s’abona totalment al discurs de la por; contra tota evidència afirma que ningú no reconeixeria un estat català independent: els estats que han esdevingut independents a Europa en els darrers anys són legió, el darrer, Kosova. D’altra banda, pledeja per un federalisme sense el més petit suport de la gent.

En el millor dels casos, si aconsegueixen aclarir-se, el PSOE practicarà una versió light del conjuntural «apoyaré», quan creien que arribar a governar anava per llarg, i amb les mateixes perspectives d’èxit que el precedent de Zapatero.

Cal, certament, escoltar tothom i cal avenir-se a parlar amb tothom, però tant l’experiència històrica com l’actitud dels partits espanyols i dels catalans que en depenen recomanen no fer-s’hi gaire il·lusions i, per tant, no perdre-hi temps. El exemples quotidians quan es tracta de coses tangibles pesen més que qualsevol afirmació genèrica i obscura.

Tot amb tot, podem fer un supòsit teòric: PP i PSOE es posen d’acord a satisfer mínimament les aspiracions dels catalans. El PSOE examina que diu el PSC i, tant per les pròpies conviccions com a la vista dels conflictes interns, dóna suport a la meitat de les peticions del PSC. I el PP, aparca la seva fúria recentralitzadora – hem dit que era un supòsit teòric -, però, per allò de les responsabilitat de govern, s’avé a donar suport a només la meitat de la proposta del PSOE.

La meitat de la meitat és una quarta part. Això és molt o és poc? Ja d’entrada diríem que és poc, però abans de seguir per aquest camí, ens hem de preguntar: “En realitat, en què consisteix la proposta federal del PSC?” Per a això, no hi ha font de més pes que el document de treball de la Fundació Rafael Campalans, del proppassat mes de maig.

La part propositiva d’aquest document, contempla els punts següents:

• Reconeixement d’Espanya com estat federal, integrat per nacionalitats i regions. A banda de l’etiqueta ‘federal’, ni una sola afirmació que faci pensar en res difernet de l’estat de les autonomies.
• Reforma a fons del Senat, que no seria d’elecció directa; els senadors serien nomenats pels respectius governs. Ni una paraula sobre com es conformarien les majories ni sobre mecanismes de bloqueig de les minories, amb la qual cosa Catalunya – i el País Basc – estarien sempre a mercè de la majoria espanyola, com ara: un canvi cosmètic, doncs, i al capdavall una oportunitat menys d’elegir nominalment els senadors.
• Una nova distribució de competències, en què aquestes derivin de la pròpia Constitució. Les de l’Estat serien establertes nominativament i totes les altres pertanyerien e les comunitats autònomes. Però no es dóna cap pista sobre quines serien les unes i les altres.
• Un nou caràcter dels estatuts d’autonomia, que perdrien el caràcter de lleis orgàniques de l’Estat i esdevindrien constitucions de les comunitats autònomes.
• Regulació constitucional de les relacions de col·laboració entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.
• Descentralització del poder judicial, amb tribunals autonòmics que esgotaran els recursos, amb la salvetat de la unificació de doctrina, atribuïda al Tribunal Suprem. Ni una paraula sobre l’accés als càrrecs de responsabilitat.
• Regulació del finançament autonòmic, sens perjudici de la continuïtat de la LOFCA. Ni una paraula sobre inversions equilibrades de l’Estat ni sobre el principi d’ordinalitat.

No hi ha ni una paraula referida a llengua i cultura, ni per tant cap salvaguarda que freni els atacs constants, com ara la llei Wert. Ni una paraula mínimament concreta sobre la consolidació de poder polític per a Catalunya. Ni una paraula sobre el control de les grans infrastructures: ports, aeroports, ferrocarrils, costes, carreteres. Ni una paraula sobre la projecció exterior de Catalunya. I ni una paraula sobre el dèficit fiscal: en aquest camp es juga un cop més a la confusió de reduir-lo al finançament autonòmic (que només n’és una part), i ignorar el dèficit fiscal. I el poc que se’n diu no va més enllà d’una millora indeterminada.

No hi ha res en el text que faci pensar ni tan sols en la recuperació del contingut de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya: ni s’afirma, ni tan sols s’insinua.

En definitiva, un projecte en què no creuen ni els propis impulsors – al llarg del text continuen parlant de comuntats autònomes, no d’estats federats.