Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la Constitució, parlant en el Congreso Nacional de la Abogacia celebrat a Cadis, ha deixat anar un parell d’atzagaiades de les que fan època, i que manifesten molt clarament l’esperit sobre el qual s’ha bastit la suposada unitat espanyola. “Desde que el conde duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, – diu Peces-Barba – se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes“.
I per acabar d’arrodonir-ho, hi uneix el menyspreu. Per a evitar la independència de Catalunya, “estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona (…) Creo que esta vez se resolverá sin bombardearla“.
Ara Gregorio Peces-Barba diu que tot plegat va ser una broma. Si va ser una broma, va ser de les de mal gust. I en tot cas una broma d’aquelles en què traeix el subconscient.
La majoria del portuguesos – si se n’han assabentat – deuen pensar que es van salvar d’una de bona. Suposo que als més informats els deu recórrer l’espinada un calfred pensant que qualsevol dia, llegint el diari, es trobarien amb un titular dient que el Tribunal Constitucional ha dictaminat que “no hay más que una soberanía, la española“, que el Tribunal Superior de Justícia de Portugal ha interpretat que “la inmersión lingüística en portugués es ilegal“, i que el gallec i el portuguès són dues llengües sense cap relació, perquè el portuguès deriva directament del mossàrab parlat del Minho cap avall. O que un polític dels que pretenen passar per demòcrates fes referència a la frase d’un altre polític, també de caire liberal, que fa uns seixanta anys hagués afirmat que “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Lisboa cada cincuenta años“. O que cada any haguessin de commemorar – commemorar, no pas celebrar – que poc després un altre polític, més aviat poc demòcrata, hagués fet afusellar el president Companheiros.
Tanmateix, la broma de Peces-Barba té un parell d’aspectes positius:
D’una banda, equipara el cas del catalans al cas dels portuguesos, remarcant la simetria de les dues revoltes. Com que 1640 és 171 anys després de 1469, queda clar que la necessitat trascendental, gairebé ontològica, que s’atribueix a les causes i als efectes del matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella queda desplaçada per un litigi posterior i molt més arran de terra, que, com bé diu Peces-Barba, igual que va anar d’una manera hauria pogut anar d’una altra. Ja ens ho semblava…
D’altra banda, Peces-Barba, parlant espontàniament – seriosament o en broma – i per tant allunyat de les frases políticament correctes, fa servir una expressió d’impagable claretat: “qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes“. “Quedarse con” en el context d’un antitètic “dejar” no pot ésser interpretat d’altra manera que com a sinònim d'”apropiarse de” o “dominar”. Som lluny doncs del mite fundacional de la fusió entre iguals. I és que realment en aquells 171 anys la tradició de la Corona d’Aragó – que avui qualificaríem de confederal: una sola corona, diversos regnes – havia quedat totalment malmesa i s’havia anat substituint pel que tan bé explicita el memorial del Conde-Duque de Olivares adreçat a Felip III (IV de Castella): “No se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barclona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia“.
Gràcies, doncs, per la claretat: ens referma en la idea que l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!