Els 20 volums de l’Enciclopèdia Catalana acaben d’abandonar el lloc de privilegi que tenien al menjador de casa. S’han escolat molts anys des d’aquell llunyà 1968 en què en va començar a aparèixer, en fascicles, el primer volum. Ara els volums, molt masegats pels llargs anys d’ús i els innombrables serveis, han anat a parar no diré pas a l’infern de la biblioteca però sí a un lloc secundari.
Com totes les obres d’aquesta naturalesa, l’Enciclopèdia Catalana presenta notables alts i baixos. És, indubtablement, filla de la seva època i d’un determinat ambiènt cultural i polític. Llegits avui, hi ha plantejaments que fan vergonya aliena: l’exagerada importància donada als pensadors marxistes, les lloances desmesurades als règims comunistes i la relativització de la bescantada ‘democràcia formal’.
I la mateixa redacció fou un camí ple d’esculls. Cal llegir amb deteniment el capítol que Jordi Pujol hi dedica (Jordi Pujol, Memòries, I, pàgs. 246-251).
Tot amb tot, l’obra ha estat extraordinàriament positiva. En primer lloc, pel sol fet d’existir: més de 13.000 pàgines (sense comptar-hi els suplements), aviat és dit. Totes les branques del saber – de la literatura a la química, de l’art a la geografia, del dret a les matemàtiques, hi són representades a bastament, i amb un esplet de redactors que, salvades les derives ideològiques abans al·ludides, aplega el bo i millor d’un parell de generacions d’intel·lectuals de Catalunya en particular i, en general, de tots els Països Catalans.
Una obra d’aquestes dimensions només pot subsistir si d’una manera regular pot ésser posada al dia. I això es va intentar amb els suplements. Però cinc suplements són massa suplements: massa llocs on mirar fins a trobar allò que cerques. Els territoris de parla catalana no tenen prou dimensió per a permetre’ns noves edicions cada 3 o 4 anys, com fa l’Encyclopedia Britannica. I l’intent de fer una mena de Propaedia va tenir més bona intenció que encert.
Afortunadament la irrupció d’Internet ha afavorit la continuïtat actualitzada de l’obra, amb una experiència que cal esperar que amb el temps es vagi consolidant.
Avui Catalunya es pot felicitar de comptar amb un sòlid bagatge cultural codificat en forma de llibres. Hi ha un determinat tipus de gent que s’hi ha apuntat entusiàsticament. Si sou com jo, que quan va per les cases o pels despatxos, la primera cosa que fa és observar amb poc dissimulada tafaneria les lleixes plenes de llibres, aviat detectareu el tipus de persona a què em refereixo. L’un té la Geografia de Catalunya de Lluís Solé Sabarís (Aedos, 1958), l’altre la Història de Catalunya de Joan Reglà (Aedos, 1969), i el de més enllà té els tres volums de l’Art Romànic a Catalunya (Edicions 62, 1973). O les moltes obres posteriors: de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya d’Enciclopèdia Catalana (21 volums) a la Història de Catalunya d’Edicions 62 (11 volums), a la Història de l’Art Català d’Edicions 62 (9 volums), a la Història Econòmica de la Catalunya Contemporània d’Enciclopèdia catalana (6 volums) i fins i tot a la improbable Geografia General dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana (7 volums). Però el més freqüent és que en trobeu uns quants de reunits en una sola llar.
Un moment, un moment! Calia aquest devessall de lletra impresa? Ep, no és pas una acusació; si ho fos, m’hauria de manifestar pecador eminent. Però sí que crec que s’imposa una reflexió.
Fa uns 170 anys (170!) Rubió i Ors afirmava, en el pròleg a la seva replega poètica publicada amb el nom de Lo Gayter del Llobregat (1841), que «Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de lo volumen de sa història, exèrcits de molts mils hòmens i esquadres de cents navios; però si a la lliterària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política de l’equilibri».
D’altres països han seguit fórmules diferents, i avui són independents. Entre els veterans, penso en Noruega, en Irlanda i en Finlàndia; entre els més jovençans, en Croàcia, Eslovènia, Estònia, Letònia i Lituània.
Els catalans potser ens hem pres massa a la valenta la via culturalista, i hem excel·lit en la construcció del país de paper, i no hem tingut l’encert o la fortuna d’avançar prou en la direcció de l’alliberament polític. I és que massa sovint, abans i ara, hi ha hagut qui s’ha pres al peu de la lletra la recepta de Rubió i Ors. Si se’m perdona una atzagaiada dita «cum grano salis», canviaria gustosament la Fundació Jaume I per l’Avecrem etiquetat en català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Albert Vila,
Millor marxisme dins l’Enciclopèdia Catalana que no pas Viquipèdia poruga, seria el meu comentari, però bé, a l’igual que vostè, reconec que l’internet sembla més aviat que afavoreix la difusió de la nostra llengua. Ho dic perquè hi ha altres països que participen també en l’elaboració de la Viquipédia en la seva llengua, però crec que el cas del català mostra dades percentuals força bones. Vull dir que som pocs els que la parlem, peró Deu n’hi do els que hi escriuen.
Seria nostàlgic tornar a una Enciclopèdia més antiga però més compromesa? En tot cas, tot i ser més jove que vostè (dada que obtinc de fer deduccions estil Jessica Fletcher de les coses que vostè explica), jo també miro les llibreries de les cases on entro a veure si em trobo amb els exemplars que vostè cita i m’he trobat amb col.leccions completes d’Edicions 62 que m’han fet molt content de tenir com amics els seus propietaris (jo, em conformo amb els exemplars de la xarxa de biblioteques de la Diputació, que tampoc no està malament).
L’Avecrem… Bé, vostè menciona que ens hem pres massa a la valenta la via culturalista, i jo diria que no és tan sols això, que el que ha passat és que des de l’època d’en Valentí Almirall i el Prat de la Riba ens hem difòs massa, ni via culturalista, ni política, ni econòmica, ni antropològica, sociològica, ni lingüística, ni res de res…, i de tot una mica massa, hem estat uns tastaollestes i així ens hem quedat.
Potser he estat un pèl crític, amb tots els respectes, i un perdó per possibles errors…
Era inevitable, Albert. Qualsevol dia, hauré de fer el mateix…
Per a mi Avecrem en català i també la Fundació Jaume I i totes les associacions culturals. Tot és necessari. Què cal primar? Tu dius Avecrem, crec jo que perquè és el que ens manca en aquest moment. Però qui s’atreviria a etiquetar en català si aquesta no vingués avalada amb el prestigi que li dóna la cultura que ha generat? Prefereixo la conjunció a la disjunció, tu ja m’entens. I jo també t’entenc i sé que ara toca Avecrem en català.