L’Ara ha publicat una entrevista al director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, que hi afirma que la salut del català és envejada entre les llengües sense estat.
Villatoro no s’està pas de matisar, i ho fa amb la metàfora de la medicació diària.
Ara: crec que fan falta un parell de consideracions més. D’una banda, perquè les situacions de les llengües s’han de mesurar atenent a molts factors. Per continuar amb el símil mèdic, no és el mateix patir del fetge que patir del cor: una malaltia exigeix uns remeis, i l’altra uns altres.
Pel cantó positiu podem adduir, per exemple, que la situació del català és millor que la d’algunes llengües amb estat, com ara l’irlandès, reduït – fora dels usos diguem-ne cerimonials – a un Gaeltacht cada cop més esquifit, però que és oficial a Irlanda i per tant a la Unió Europea: millor doncs en uns aspectes, pitjor en d’altres.
Una cosa anàloga podem dir si comparem el català amb el maltès, afeblit per l’omnipresència de l’anglès, que és cooficial a Malta, i per la presència de l’italià, oficial fins a 1934, i encara emprat a bastament. Quan Malta es va integrar a la Unió Europea, va tenir dificultats per a contractar traductors.
Si fem comparacions d’aquesta mena, potser sí que el català té, en alguns aspectes, una posició envejable entre les llengües sense estat.
Més: fins i tot països com Suècia tenen problemes lingüístics i culturals. Recordo que en durant el viatge que va fer el president Pujol el 1989 en ocasió de la Primavera Catalana a Suècia, el ministre de Cultura del país amfitrió, que feia els honors a la delegació catalana, va interrompre el seu discurs en anglès per a dedicar, en suec, unes paraules als suecs. Pel que em van dir després, va ‘renyar’ els seus conciutadans per l’oblit en què tenien la seva cultura, i que podien emmirallar-se en el nostre cas!
Si volem consolar-nos, certament que tenim elements per a fer-ho, però serà un trist consol a la vista de les moltes mancances. De fet, el català no té gaire bona salut, ni per estatus legal, ni per prestigi social, ni per capacitat integradora, ni per la genuïnitat en l’ús quotidià, i això darrer fins i tot entre periodistes i escriptors.
A més, una cosa que no es pot fer és adduir un fals problema: Villatoro fa referència a un món on cada cop hi conviuran més llengües en un mateix espai. Però no és un problema de convivència, sinó de preeminència. Avui a qualsevol gran ciutat europea conviuen dotzenes de llengües, però tothom té clar quina és la llengua franca. Fins i tot a Catalunya, amb la particularitat que la llengua franca és el castellà, no solament a Barcelona sinó també en els indrets més remots.
Naturalment la independència de Catalunya en milloraria la situació: temes enfadosos com el de la llengua vehicular a l’escola, el de l’etiquetatge, el de la publicitat, el de l’atenció al públic, el del doblatge o subtitolat de pel·lícules i, en general, tots els aspectes de la presència pública millorarien, però que ningú no pensi que la situació canviaria dràsticament de la nit al dia.
I això és així per l’actitud dels propis catalans. Una cosa és fer el catàleg de les malvestats del successius governs espanyols des del decret de Nova Planta ençà fins al dia d’avui, i l’altra és deixar de reconèixer que els catalans ens hi hem acomodat i, si no en la teoria, sí en la pràctica, som els primers enemics de la nostra llengua. Altrament no s’explica la gran dificultat dels nouvinguts – sobretot si tenen la pell una mica fosca – de tenir un intercanvi lingüístic normal per més que s’hagin afanyat a aprendre la nostra llengua.
Cal modificar els capteniments sociolingüístics; altrament, si algun dia aconseguim la independència, serà una independència a la irlandesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!