Albert Vila Lusilla

A les darreries de febrer, el ministre espanyol d’Assumptes Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo y Marfil, va comentar a Londres que una possible independència d’Escòcia no suposaria ni tan sols la possibilitat que es produís una situació paral·lela a Catalunya. La Constitució Espanyola prohibeix expressament aquesta possibilitat ja que es fonamenta en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

La commemoració que s’acaba de fer del segon centenari de la Constitució de Cadis és una bona ocasió per a posar en relleu la fal·làcia d’aquest argument.

A l’article 10è de la Constitució de 1812, es feia l’inventari dels territoris espanyols. A més dels que formen part de l’actual estat, s’hi incloïen “las demás posesiones de Africa; en la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y península del Yucatán, Guatemala, provincias internas de Occidente, isla de Cuba, con las dos Floridas, la parte española de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico, con las demás adyacentes a éstas y el Continente en uno y otro mar; en la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico [y] en el Asia, las islas Filipinas y las que dependen de su gobierno”.

I l’article 171 aclaria que “el reino de las Españas es indivisible”.

La darrera ocasió en què aquesta Constitució fou vigent (1837), de tot aquest imperi només quedaven Cuba, Puerto Rico, les Filipines, i, mal controlats, alguns territoris del nord d’Àfrica, Entre les dues dates extremes de vigència de la Constitució de 1812, tota la resta de l’Amèrica espanyola s’havia proclamat independent. És cert que aquesta constitució només fou vigent amb intermitències, però és evident que els períodes d’absolutisme no eren pas més proclius a acceptar la indepenència de les colònies americanes. I a més, durant el període de vigència de la Constitució, es produeixen proclamacions d’independència tan emblemàtiques com les de Mèxic i el Perú..

Si ens estimem més d’adduir referents no espanyols, no està de més referir-se a la República Francesa. La constitució de 1958 – avui encara vigent – proclama, en el seu article 1r, que “França és una república indivisible, laica, democràtica i social”. L’adjectiu “indivisible” no fou cap impediment perquè França es veiés forçada a reconèixer la independència d’Algèria (1962). Immediatament després dels acords d’Evian, un grup de diputats francesos dels departaments algerians constitueixen un grup anomenat, simptomàticament, Unité de la République.

Una constitució no és altra cosa que una llei de lleis, nascuda de la voluntat popular. Si neix d’algun altre origen, o d’algun suposat determinisme històric, ja no és una constitució, sinó una imposició. I a més, tota constitució té una component històrica: no n’hi ha prou de promulgar-la per majoria en un determinat moment, cal aconseguir una adhesió constant, que es pot veure alterada tant pels resultats de l’aplicació concreta que se’n faci com pel canvi de punts de vista de l’electorat. Si manca l’adhesió, la voluntat de permanència que per naturalesa té tota constitució queda en no res.

En el cas de Catalunya, sembla evident que l’aplicació ha estat nefasta: des del cop d’estat del 23-F tot han estat reculades, apenes emmascarades pels moments en què la conjuntura electoral ha permès de decidir als política catalanistes, o si més no de fer-se’n la il·lusió.

I a més entre la promulgació de la Constitució vigent i el dia d’avui hi ha hagut un canvi transcendental en el cos electoral. D’elecció en elecció podem pensar que el cos electoral és el mateix, i això només és aproximadament cert. Però després de 36 anys la ficció de la continuïtat no es pot mantenir ni tan sols en el pla teòric.

En definitiva, el futur dels catalans el decidirem – per acció o per omissió – els catalans d’avui.