És altament positiu que ICV i les CUP, independentment, hagin anunciat la presentació de propostes alternatives, diferents però no radicalment enfrontades. En al·lusió a la Unió Europea, les CUP adverteixen que no es poden posar condicions al futur estat pel que fa a les relacions internacionals. Condicions potser no, però no estaria de més recordar que en el moment zero és bo de respectar els acords internacionals, i aquest en concret té i ha tingut sempre un alt suport a Catalunya.
Pel que fa a ICV, desvincula la celebració d’un referèndum de la construcció d’un estat propi, no pas perquè s’hi oposi, sinó perquè es tracta de moments processals diferents. Veurem com evoluciona la seva proposta, però en principi sembla que en aquest cas tenen raó de deslligar formalment una cosa de l’altra.
Dissortadament no és cap sorpresa que el PP i el PSOE s’hi oposin frontalment. No solament al resultat sinó fins i tot al fet de consultar, és a dir, al dret a decidir. I mentrestant el PSC fa el paper galdós dels qui ja en el seu dia van votar a favor de la LOAPA.
Mentrestant, és interessant d’analitzar el text de la proposta de resolució de CiU i ERC i mirar de destriar-hi quatre idees fonamentals, tot i que la literalitat del text – que és manifestament millorable – les presenti d’una manera una mica embarbussada, i que caldria aclarir i situar en un marc més ampli.
1. En dret internacional hi ha, amb caràcter general, un dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut per l’ONU i, en el que més de prop ens ateny, pels tractats europeus, que protegeixen expressament els drets dels pobles. Dissortadament una cosa són els principis i una altra les aplicacions pràctiques: el mateix estat espanyol que, amb la boca petita, reclama el dret a l’autodeterminació del Sàhara Occidental, en canvi nega el ja exercit per Gibraltar, que ha dit clarament que de cap manera no vol tornar a la sobirania espanyola. I, almenys de moment, neguen que Catalunya el pugui exercir mai.
2. Catalunya és un poble amb caràcter de subjecte polític. Aquest és el nucli fonamental de l’argumentació, ja que si se’ns nega aquest caràcter se’ns nega tota capacitat d’actuació. Tot poble que s’autodetermina ho fa justament per confirmar, amb la seva decisió, el seu caràcter de subjecte polític. Així és i així ha estat arreu del món en els darrers dos-cents anys, i d’independències n’hi ha hagut a dojo. I no solament independències: la reunificació alemanya es fa sobre la base del reconeixement d’un sol subjecte polític repartit artificialment en dues entitats estatals. Algú pot argumentar: doncs què, hem de fer sistemàticament consultes arreu del món, vinguin o no a tomb? Hem de fer, per exemple, una consulta a la regió Centre de França per saber si els seus habitants volen constituir un estat independent amb capital a Tours o a Orleans? Per descomptat que no. Però sí sempre que hi hagi un grup prou important de ciutadans que ho proposen, com ha fet i fa clarament Catalunya. I això digui el que digui la constitució respectiva – de fet, cap constitució preveu clarament la dissolució de l’estat corresponent.
3. Una de les possibilitats d’un exercici de l’autodeterminació pot ser la independència o, com diu eufemísticament la proposta de resolució de CiU i ERC, l’assoliment de l’estat propi. Però també en d’altres casos pot ser una altra cosa, com és ara l’adhesió a la Unió Europea, amb la cessió de sobirania que comporta. No s’ha de confondre doncs l’exercici del dret a l’autodeterminació amb els resultats possibles d’aquest exercici que s’hi plantegin. Cal exigir que les alternatives siguin clares i excloents, que no n’hi hagi tres de manera que les dues extremes afavoreixin la central, i que defugin embolicar la troca (Esteu d’acord a celebrar una consulta per a negociar amb l’Estat espanyol la celebració d’un referèndum d’independència?)
4. Finalment, l’exercici del dret a l’autodeterminació s’ha de fer per mètodes clarament democràtics, i amb valor vinculant: es tracta de prendre decisions, no pas de fer enquestes d’opinió. Les fórmules poden ser diverses: un referèndum, unes eleccions constituents, una declaració unilateral ratificada a posteriori…, i farà bé el Parlament de no tancar-se portes). Ja massa pistes que s’han donat: mentre de l’Estat espanyol en sabem difusament les intencions – guerra bruta judicial i potser també de l’altra, estrangulament econòmic, intervenció política i econòmica de facto i potser de iure -, però ningú no pot posar-hi calendari, nosaltres som tan ingenus que plantegem un referèndum per a 18 mesos vista, poc menys que fixant ja ara el dia i la pregunta, i en publicitem els passos intermedis. Prou ingenuïtat!
Seria molt convenient que les forces afins als plantejaments nacionals de Catalunya fessin l’esforç de posar-se d’acord i d’ara al dimarts 22 consensuar una única proposta: no els separa res d’insuperable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!