Albert Vila Lusilla

La relativa proximitat de les eleccions europees fa que comencin a fer-se càlculs en què es barregen consideracions de tipus polític amb altres de tipus numèric.

De moment prendrem en consideració aquestes darreres.

A les eleccions europees de 2009 es van elegir 50 diputats a tot Espanya. Amb un repartiment estrictament proporcional, cada diputat requeria doncs un 2% dels vots útils, entenent per vot útil el que dóna pas a l’elecció d’algun diputat.

Només hi va haver sis candidatures que aconseguissin almenys 1 diputat; amb un vot útil conjunt que va representar el 94,96% dels vots.

En el quadre que ve a continuació presentem els percentatges globals (els de la segona columna), els reduïm a percentatges sobre el vot útil total (tercera columna), indiquem els escons que correspondrien a un repartiment estrictament proporcional (quarta columna) i els escons realment obtinguts (cinquena columna):

PP	42,23%	44,47%	22,235	23
PSOE	38,51%	40,55%	20,28	21
CEU	5,12%	5,39%	2,70	2
IU-ICV-…	3,73%	3,93%	1,96	2
UPyD	2,87%	3,02%	1,51	1
Edp-V	2,50%	2,637%	1,32	1

Analitzarem ara una hipotètica coalició entre CiU i ERC només (sense socis de fora de Catalunya). Prescindirem de les raons d’oportunitat política i dels efectes que hauria tingut sobre l’electorat, i suposarem que aquests haurien estat neutres. Ens centrarem doncs estrictament en els aspectes numèrics.

En aquest supòsit, el conjunt CiU+ERC hauria tingut 619.528 vots, que són els que junts van obtenir a Catalunya. Això equival al 3,95% del vot total i per tant al 4,16% del vot útil, i a aquestes xifres haurien correspost només 2 diputats.

Sense moure’ns del camp numèric, podem adonar-nos fàcilment que les candidatures esteses més enllà de Catalunya ens van resultar avantatjose. Caldrà doncs sospesar curosament els pros i els contres d’una candidatura estrictament catalana.

Cal tenir presents tres factors:

1) Amb el sistema de circumscripció única, la llei de D’Hondt resulta (en contra del que se sol dir) la més proporcional possible. En les altres eleccions – Congrés dels Diputats, Parlament de Catalunya…- hi ha tres factors que expliquen la manca de proporcionalitat:

• La partició del territori en circumscripcions molt petites; això tendeix al bipartidisme i converteix en no útils una bona part dels vots.
• La prima en el nombre d’electes en les circumscripcions petites, que esmussa una mica més encara la proporcionalitat.
• La clàusula del 5%, operativa només en les grans circumscrpicions, però d’efectes anàlegs.

2) El fet que la circumscripció sigui única en les europees és un factor que pot jugar a favor de Catalunya. Si el grau de participació general és baix i nosaltres aconseguim una molt alta participació, aquesta reverteix directament en benefici nostre, cosa que no passaria si hi hagués diverses circumscripcions. Ara, doncs, no és el moment de donar idees…

3) Cal analitzar molt bé les possibles conseqüències de coalicions de grups massa diferents. Quanta gent diria «Si aneu amb aquells jo no us voto a vosaltres»? Això és més cert encara si la coalició ha d’abastar grups de posicionament molt diferent, com el PSC – almenys a data d’avui. I si una de les finalitats de la coalició és donar un missatge contundent a la Unió Europea, cal advertir que el plus quantitatiu pot quedar anul·lat per les contradiccions qualitatives.

Amb aquest darrer punt, però, ja entrem en el camp de la valoració política, que no era pas l’objectiu d’avui.