Iniciativa també obté 3 diputats, multiplica per 1,5 els vots en relació a 2008 i s’acosta al nombre de vots d’una època de més esplendor, la del 1996.
El PP ha crescut fins a 11 escons i ha acomplert el vell somni de col·locar un diputat per Girona. Tot amb tot, el seu èxit s’ha de relativitzar: si algú havia cregut en el sorpasso, ha quedat ben decebut. La marea blava ha arribat molt debilitada a casa nostra.
El resultat del PSC és inèdit i catastròfic: ha perdut 5 de cada 11 dels votants de fa tres anys, i imposa també una forta reflexió als socialistes catalans.
I finalment CiU també ha fet història: ha aconseguit el 30% més de vots que el 2008, i obté 16 escons.
Arribats a aquest punt, convé fer una petita digressió: fins a quin punt el sistema electoral afecta els resultats en escons? Fem números: si Catalunya fos una única circumscripció i els vots i el procediment d’adjudicació haguessin estat els mateixos, CiU tindria un diputat menys i ICV un diputat més; els altres tres partits tindrien els mateixos: no es pot pas dir que capgiri totalment el sentit del vot, com sovint es diu.
En la situació en què es troba avui Catalunya, és important d’avaluar el pes dels partits d’obediència catalana. El nombre de vots de CiU i ERC juntes constitueix el 39,6% del total. I això és tot un èxit, venint d’on veníem: 1993: 38,3% – percentatge que després va davallar contínuament i que ara s’ha superat -; 1996, 34,2%; 2000, 36,3; 2004, 37,6%, 2008, 30,2%. Convé, però, retenir aquesta dada: tot i haver anat molt i molt bé, les dues versions del catalanisme, juntes, no arriben al 40% del vot efectiu, és a dir, un escarit 26,5% dels ciutadans amb dret a vot. Podem enganyar-nos i dir que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc estan farcits de vot catalanista ocult, però això no és més que una forma d’autoengany: no hi ha cap estudi sociològic que avali aquesta teoria.
El reconeixement de les realitats no hauria de ser una forma d’abocar-se al fatalisme. Hem de saber on som, i com d’inermes estem davant la gran onada d’espanyolisme blau. Però això no és res de nou: ja hem comprovat la trista realitat de l’espanyolisme vermell en el llarg i penós procés de discussió, aprovació i posterior anorreament del nou Estatut.
Ara potser, durant una bona temporada, no caurem en la temptació de fer pedagogia a Espanya: la pedagogia l’hem de fer a la mateixa Catalunya: convèncer aquella part de l’electorat que només s’ha plantejat la disjuntiva entre Rubalcaba i Rajoy que la tria del segon en lloc del primer – que tradicionalment hauria estat considerat la seva tria natural – tampoc no els resol cap problema.
I pel que fa al Govern de la Generalitat, encara que consideri validada de moment la seva política de sacrificis econòmics, corre el risc de passar a la història com l’agent que ha aplanat el camí a la recentralització i a la perpetuació de l’espoli fiscal. Si ens veiem obligats a desar a les golfes el concert econòmic – o el pacte fiscal, o com se n’hagi de dir-, si ens resignem al desmantellament de l’escola en català – si més no la part aconseguida, que almenys no hauria de retrocedir – i si ens pleguem a donar definitivament per bona la ribotada de l’Estatut, haurem de considerar que el famós triplet – autonòmiques, municipals i generals – haurà quedat en no res d’efectiu.
I és que després d’un any es troba a faltar ja un “ja n’hi ha prou” coratjós, tan decidit almenys com ho ha estat la necessària política de tisorada, altrament ens podem trobar amb un període de tres o quatre anys totalment estèrils.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!